Blanc sobre negre

D'ençà que soc Urban Sketcher, m'he adonat que a les capsetes d'aquarel·les bàsiques, els fabricants sempre hi afegeixen el color blanc. Un color que, francament, rares vegades he utilitzat... En la tècnica de l'aquarel·la, el blanc s'aconsegueix deixant sense pigment el paper o bé afegint-hi un toc de guaix o pintura acrílica blanca a sobre, per fer un "brillo" més intens si cal. Per atenuar els colors, bàsicament el que es fa és diluir-los amb aigua: com més aigua, més pàl·lid serà el color. Rarament, s'hi afegeix blanc d'aquarel·la...

Així que se'm va ocórrer fer una queixa al meu mur de Facebook, més aviat un crit a l'infinit: "Per què c*llons m'hi posen aquarel·la blanca a les caixes d'aquarel·la!!! És una estafaaa!"

Vaig rebre algunes respostes, algunes del tot desencertades per la desconeixença de la tècnica, però n'hi va haver una que em va cridar força l'atenció: "El blanc és per pintar sobre suports foscos". I llavors vaig pensar, carai, té raó! Ho provaré.

I sí, ho he provat. Primer vaig pintar aquest primer gat, però com que em va quedar força bé només utilitzant llapis de color d'aquarel·la (sense afegir-hi aigua), el vaig deixar així. Vaig fer un segon gat, i aquest cop sí, vaig provar l'aquarel·la blanca i... Brrr, no m'acaba de convèncer la teoria. El blanc d'aquarel·la és massa tènue, tot i posar-hi poca aigua... Així que vaig acabar reforçant els punts de més llum amb guaix blanc. Finalment, vaig decidir-me a fer un dibuix utilitzant ÚNICAMENT aquarel·la blanca. Això sí, vaig haver de fer-hi vàries capes per aconseguir el contrast amb el negre...

Així que la teoria de "l'aquarel·la blanca és per pintar sobre suports foscos..." No me l'acabo d'empassar. Segueixo pensant que els fabricants l'inclouen per pagar un color més que ningú utilitzarà. En fi, aquí queda feta la meva queixa.

Per acabar, vull citar que els dos primers dibuixos estan realitzats amb fotografies de referència:  

1. Gracia felina elegante — StockCake: https://stockcake.com/i/elegant-feline-grace_3558820_1751610 2. Retrato Felino en Ventana — StockCake: https://stockcake.com/i/feline-window-portrait_4337387_1921071.

Pel que fa a la cara de la dona, no n'he pogut trobar l'autoria.

Llapis d'aquarel·la blanc sobre cartolina negra

Llapis d'aquarel·la blanc, aquarel·la blanca i guaix sobre cartolina negra

Aquarel·la blanca sobre cartolina negra

Cleopatra, la gata psiquiatra 48

Aquí penjo l'última tira de Cleopatra de la temporada, i aprofito per dir que aquest cop també m'he encarregat de la maquetació de la revista en substitució d'Isabel Benítez, qui s'encarrega de maquetar-la habitualment. El disseny de la revista és seu, així que m'he basat en l'estil fresc i dinàmic que ella ha creat.

Per maquetar-la, he utilitzat el programa Canva, aprofitant que fa poc he fet un petit curset. Canva és una aplicació que fa que el disseny estigui a l'abast de tothom, ja que és un programa molt intuïtiu i visual, ple de plantilles i utilitats a un sol clic del ratolí.

Sí que és veritat que Canva encara no arriba a la professionalitat d'Adobe In Design a l'hora de maquetar documents més extensos i professionals: hi falten les pàgines mestres, el text enllaçat entre diferents caixes de text, els estils de text, etc. Utilitzar Canva és com intentar córrer un ral·li amb un tricicle de plàstic. Per aquest motiu, espero  haver-lo de fer servir poc, ja que si m'hi acostumo, perdré la destresa i els bons costums que he après a l'hora de maquetar amb In Design al llarg d'aquests anys.

Seguint amb la pràctica amb Canva, també aprofito per dir que m'he creat un petit portafolis en línia fent ús de la mateixa aplicació: Anna Arnan Art

Revista Metamorfosis núm.108 

Cleopatra, la gata psiquiatra 47

Revista Metamorfosis núm. 107 

Urban Sketch: Any Pau Boada (1975-2025)

Un cop més, els Urban Sketchers del Penedès vam anar a Vilafranca, i concretament al Vinseum. Aquest cop va ser per aportar el nostre granet de sorra a la commemoració del cinquantè aniversari de la mort de l'artista vilafranquí Pau Boada (1910-1975). 

Pel que ens van explicar, al Vinseum hi podem trobar dues obres de Pau Boada. Una és un vitrall, i l'altra és un espectacular mural titulat "Mural de la vinya i el vi" que va ser creat l'any 1960 amb la tècnica del tremp d'ou gras. 

Realment ignorava qui era Pau Boada fins el passat dissabte, el dia que vam anar a dibuixar el mural. Només em sonava que una escola de Vilafranca portava el seu nom, però no sabia que era pintor ni res de les seves obres.

La majoria de dibuixants ens vam situar davant del mural, mig empresonats per la premsa de grans dimensions que comparteix espai amb l'obra de Boada. El forat que quedava més lliure va ser el que se situava davant del fragment que vaig dibuixar, i aquest correspon a quatre figures femenines que estan realitzant la verema. 

Realment no em pensava que em portés tanta feina dibuixar aquestes quatre figures, és clar que, ben mirat, hi ha molts detalls. Però, agosarada de mi, em pensava que seria capaç de dibuixar diversos fragments del mural i, potser fins i tot, el vitrall que diuen que hi ha al pis superior.

Doncs mireu, no vaig tenir ni temps de posar-hi color. És clar que ja m'ho vaig fer venir bé, ja que el mural té força parts on s'utilitza el color lila o violeta, i és un color que no acostumo a portar mai a les meves sortides com a sketcher.

Alguns dels companys de dibuix, van trobar interessant l'efecte de veure en blanc i negre la recreació d'una obra tan plena de color com la de Boada. Però la meva intenció, era posar-hi color, que és el que vaig fer a casa en dies posteriors.

La particularitat d'aquesta obra de Boada, a part de l'estil de dibuix tan angulós, quasi amb un cert estil cubista, i l'ús d'una extensa paleta de colors, és el contornejat en color blanc de totes les figures. L'artista ho feia cisellant el contorn de les figures i deixant entreveure el guix de la base. Realment l'efecte és molt bonic.

Doncs bé, com que fa poc em vaig comprar un parell de retoladors de pintura acrílica blanca, vaig pensar que era el moment ideal per estrenar-los.

Primer, vaig fer una primera capa de color a tot el dibuix i, posteriorment, vaig repassar la línia negra que havia fet amb boli amb els retoladors blancs. Ho dic en plural, perquè anava provant els dos retoladors, ja que tenen diferent punta. El fet és que jo em pensava que tenien un blanc més intens, i no va ser així. El què va passar és que el negre del bolígraf transparentava a través del blanc del retolador, i l'efecte de contrast es va perdre, quedant les figures envoltades d'una línia grisa… Així que, per recuperar el contrast, se'm va ocórrer reperfilar UN ALTER COP!, totes les línies amb retoladors de colors.

Bufa! Vaig passar-m'hi tantes hores, que al final ja no sabia què havia de repassar i què no... Les línies se'm barrejaven al meu cervell, en una mar caòtica. Al final, vaig acabar REREPASSANT EL REPASSAT amb el mateix boli negre... En fi, una tortura autoimposada a la qual no li veia el final i que no sabia com aturar perquè el resultat no em satisfeia.

Al final, el cansament i el fet de veure que m'estava carregant tot el que havia fet, em va fer parar. I sota aquestes línies en veieu el resultat.

Caram, amb en Pau Boada! I semblava fàcil. 

Per cert, necessitaria que algú m'expliqués per què la segona figura té el rostre i els braços de color blau, i perquè la quarta dona sembla una noble de l'edat mitjana. Interpreto que la primera figura representa una noia jove, i la tercera una senyora gran. Però no sé si hi pot haver més detalls amagats per descobrir en aquestes quatre figures femenines… Una altra narrativa amagada pot ser que l'origen de la vida comença al ventre d'una dona, i aquí s'hi explica l'origen del vi, així que l'autor segurament va voler establir un paral·lelisme entre aquests dos fets. Molt interessant!

Fotografia del mural complet. Font: Vinseum.cat

Cleopatra, la gata psiquiatra 46

 Revista Metamorfosis núm. 106

Gira-sols

Feia mooolt de temps que no pintava amb pintura acrílica, i vet-ho aquí que amb l'excusa de gastar algunes de les tonalitats que tenia per casa abans que se m'assequin del tot, vaig decidir pintar uns gira-sols. 

Sí, no és una temàtica gaire original, però és el què se'm va ocórrer per tal d'utilitzar els tons daurats i coures que tinc per casa (són els que em van sobrar de pintar aquestes figures). 

La cosa és que per voler aprofitar aquests colors (que al final gairebé no he acabat utilitzant!) he hagut de comprar-me una tela i altres colors bàsics que no tenia com per exemple el verd, el taronja, el marró i el groc. I no pas sense entrebancs: em van vendre un marró de 80 ml a preu de 500 ml; entrebancs que venen ocasionats, sobretot pel fet que al poble no tenim cap botiga de material de belles arts, i si has de comprar i després retornar alguna cosa amb festius entremig... Tot s'eternitza.

Volia pintar aquest quadre des d'abans de Nadal, però entre naps i cols l'he acabat pintant passada la Setmana Santa. Estic contenta amb el resultat? A estones: ara sí, ara no... Com sempre, quan més me'l miro, més defectes hi veig.

Últimament, estic controlant el temps que trigo a pintar o dibuixar i calculo que m'hi he estat unes 10 hores per pintar aquest quadre.

Per altra banda, també vull citar la font fotogràfica a partir de la qual he pintat la imatge: és de l'usuari Vbaleha que penja els seus treballs a Freepik. I aquí haig de dir, sentint-me avergonyida, que m'he saltat la llicència que, en aquest cas, és de pagament, fent una captura de pantalla de la imatge. En tot cas, n'he fet obra derivada i, per ara, no utilitzo la imatge amb fins econòmics. Però... En veure la imatge, no vaig poder-me escapar de l'atracció que em va causar.

Cleopatra, la gata psiquiatra 45

 Revista Metamorfosis núm. 105

Urban Sketch: Montjuïc-Barcelona

Per segon any consecutiu, he participat a la trobada d'Urban Sketchers de Catalunya, aquest cop celebrada a la zona de Montjuïc de Barcelona. I, aquest cop sí, hi estava inscrita oficialment. 

Les comparacions són odioses, però vaig gaudir molt més l'any passat, a Arenys de Mar. Pensava que aquest any, a l'organitzar l'esdeveniment una "vaca grossa" com Barcelona, i amb el suport del Museu Nacional d'Art de Catalunya, la cosa seria espectacular. I no dic que no ho fos, vam sortir a les notícies de TV3 i tot, i la participació va ser de rècord, però ja us dic, personalment m'esperava "una mica més".

D'acord que el dia no va acompanyar i d'això no en tenen cap culpa els organitzadors, i de fet, no dic que hi manqués organització. Va ser més una sensació personal. 

La jornada va començar amb el ja esperable retard de la p*ta Renfe i això ja et marca el dia. Tot i que ens ho vam prendre amb l'habitual paciència de l'usuari resignat. Quan vam arribar ens vam acreditar immediatament i vam enfilar cap al Poble Espanyol, on havíem reservat torn d'entrada (gratuïta pels sketchers) de 10:00 a 11:00 del matí. Allà, a la Rosalba i a mi, ens va costar molt triar què dibuixar... Però al final ens vam decidir per un pintoresc carreró d'estil andalús anomenat Calle Arcos i situat al poble d'Arcos de la Frontera, província de Cádiz. 

El carreró era molt bonic, la temperatura no era dolenta, malgrat que el cel estava tapat i de tant en tant queia alguna gota, i fins i tot teníem fil musical de flamenc i rumba; però jo no vaig acabar de "fluir" i, el primer esbós que vaig fer vaig decidir descartar-lo i començar de zero un segon cop. 

Amb tot això, el temps ja se'ns va tirar al damunt i de seguida va ser hora d'anar a reunir-nos a la Sala Oval del MNAC per fer-nos la fotografia grupal. Aquest moment va ser bastant espectacular (si veieu la fotografia, ja ho entendreu). També ens vam fer una fotografia conjunta tots els del Penedès.

Després d'això vam fer un recés per dinar un entrepà mentre observàvem la fauna del voltant: els turistes, els coloms i un gavià argentat que ens mirava desafiant, a veure si arreplegava alguna engruna del nostre tiberi. Després d'omplir el pap, vam decidir anar a dibuixar els Jardins de Laribal. De fet, ho va decidir el ChatGpT (XD), ja que dies abans, li vaig demanar que em recomanés llocs propers al MNAC per anar-hi a dibuixar. 

Allà, després de voltar una estona, vam trobar la Font del Sàtir i a la Rosalba i a mi de seguida ens va semblar que era un bon lloc per plantar la cadira. Val a dir que el parc tenia forces parts en obres, i alguns llocs respiraven cert abandonament. Doncs bé, ens vam situar una a cada cantó de la font, i mentre anaven passant turistes i sketchers pel nostre voltant vam anar fent el nostre segon i últim dibuix del dia. 

A la tarda s'havia proposat d'anar a dibuixar per la zona del Teatre Grec, on es faria una segona fotografia de record, així que quan vam acabar de dibuixar la Font del Sàtir, vam dirigir-nos cap aquesta última zona. En aquell moment ja començava a ploure bastant més (el dibuix del sàtir va quedar cobert de la fina sorra i del pol·len que queia amb el plugim) i el fred començava a ser acusat.

No havia estat mai al Teatre Grec i és un lloc que em va sorprendre molt gratament. Vam demanar un cafè amb llet al bar que hi ha més proper mentre intentàvem aixoplugar-nos i fer-nos passar el fred. Els organitzadors, veient l'empitjorament del temps, van decidir avançar l'hora de la foto final i ens van cridar per anar cap a les grades de pedra. Allà, més de la meitat dels participants del matí ja no hi eren, i no vam reconèixer a ningú del Penedès. Només quedàvem els valents.

La tornada a casa, a part de ser passada per aigua, també va ser aigualida un cop més per... Endevineu-ho. Aquella companyia de ferrocarrils espanyola.

L'any que bé, si tot va bé, a veure si ens veiem a Manresa!

Urban Sketch: Parc de Sant Julià de Vilafranca

Avui hem anat a practicar el dibuix d'arbres a la vegada que l'Eduard posava el colofó final a la classe de color que va impartir a aquells que s'havien apuntat al seu taller.

Es tractava de fer un primer esbós monocrom per marcar les llums i les ombres, i després reproduir-lo intentant captar tota la gamma de verds dels diferents arbres. 

Avui he rebut força indicacions de l'Eduard, i en certa manera, he estat condicionada per això. Si haig de triar, quasi que em quedo amb el dibuix en blanc i negre, i no pas amb el segon, que per mi ha quedat massa bigarrat i encaixonat, intentant encabir tot el brancatge dins de la composició. Al segon dibuix li falta "aire" i penso que els elements del primer dibuix estan disposats d'una forma més harmoniosa que no pas el segon. A més, també hi ha alguna taca d'excés d'aigua.

Això sí, considero que he tingut bastant d'èxit en aconseguir sortir dels dos únics verds que tinc a la meva paleta d'aquarel·les. Avui ha estat una classe més pictòrica, cosa que als que ens falta tècnica, ens ha fet sortir d'allò que se'n diu "la zona de confort". Ja va bé. Fins i tot penso que un experiment interessant seria intercanviar-nos els materials amb els quals dibuixem (pintures, paper, pinzells, retoladors) per encara acabar de sortir més d'aquesta zona de confort que ens donen els materials que sempre utilitzem.

Per acabar, com que m'havia quedat un full en blanc entre aquests dibuixos i els de l'anterior jornada, he omplert la pàgina dibuixant una orquídia i així poder acabar de practicar el dibuix de vegetació d'una forma que no em portés massa complicacions. El dibuix ha estat fet a partir d'una fotografia d'Andréa Devillier.

Cleopatra, la gata psiquiatra 44

Revista Metamorfosis núm. 104 

Urban Sketch: Parc dels Talls de Vilobí del Penedès

Avui hem abandonat totalment les construccions urbanes i hem anat a dibuixar la natura en tota la seva esplendor. 

El dia ens ha acompanyat, i crec que és el primer cop que no he passat ni fred ni calor: hem tingut una temperatura ideal. 

Com és habitual, l'indret era totalment desconegut per mi. Segons m'han dit, els pèlags se situen en una antiga indústria d'extracció de guix, zona que ha estat renaturalitzada recentment per fer-ne un espai d'esbarjo i d'observació de la natura. 

El que més m'ha cridat l'atenció ha estat la geologia de les parets de pedra, on es podia veure perfectament les vetes dels diferents materials geològics. També ha estat una sorpresa trobar una espècie d'orquídia silvestre, anomenada vulgarment Mosques Grosses (Himantoglossum Robertianum), nom que, val a dir, li resta tota la poesia que emana del seu bell aspecte. També m'ha cridat l'atenció l'abundant molsa i els bolets que hi creixien entremig, semblants a la closca d'una gla posada del revés, és a dir en forma de cassoleta. Tot i que no en sé el nom, segurament formen part de la família Pezizaceae.

Com sempre, el matí ha passat volant. Tan volant, que si em descuido, començo un tercer dibuix, mentre els companys ja s'estaven reunint per fer la fotografia final de grup. 

Cleopatra, la gata psiquiatra 43

 Revista Metamorfosis núm. 103

42a Mostra Artística Sant Raimon de Penyafort

Aquest passat mes de gener vaig participar a la 42a Mostra Artística de Sant Raimon de Penyafort, que se celebra cada any a la població de Santa Margarida i Els Monjos, a la Casa de Cultura de Mas Catarro.

La mostra, que és també un concurs amb uns premis gens menyspreables, té un ampli ventall de categories artístiques: dibuix, pintura, ceràmica, escultura, fotografia i il·lustració digital. Jo vaig presentar-me a la categoria de dibuix amb dues obres titulades Llar vora la lluna i Processó nocturna. 

No són unes obres creades expressament pel concurs, però sí que eren totalment inèdites. De fet, no són uns dibuixos d'un nivell massa alt, raó per la qual no van destacar davant del jurat. Malauradament, per problemes d'agenda i mobilitat, no vaig poder assistir ni a la inauguració, ni al lliurament de premis, i només vaig poder veure parcialment les obres que encara quedaven exposades el dia que vaig anar a recollir els dibuixos.

Realment em sap greu no haver pogut gaudir d'una manera més distesa de la quantitat d'obres presentades, moltes d'elles elaborades amb una gran qualitat artística. Només em queda felicitar a totes les persones guanyadores del certamen.

Pel que fa a les obres que vaig presentar, vull apuntar que formen part d'una sèrie de creacions centrades en la Lluna, una sèrie en la qual encara hi estic treballant de forma esporàdica.

Les imatges que aquí adjunto les he retocat amb el nou Affinity-Canva, ja que els dibuixos han estat escanejats un cop ja els tenia enganxats al marc amb acetat, i això ha provocat ombres per l'ondulació del paper junt amb l'acetat. De fet, vaig tenir més feina i mals de cap en muntar el cartó ploma, el marc i l'acetat, que no pas en el dibuix en si.

La nova aplicació Affinity-Canva, que l'he utilitzada per primer cop en aquests retocs, m'ha sorprès molt gratament! 

Llar vora la lluna. Tinta, aquarel·la i guaix blanc.

Processó nocturna. Tinta i llapis de colors.

Imatge cortesia de Sílvia Ortiz, el dia del lliurament de premis.

Cleopatra, la gata psiquiatra 42

 Revista Metamorfosis, núm. 102

Urban Sketch: el port de Segur de Calafell

Bon any nou i bons dibuixos per tothom!

Ahir, la colla d'sketchers penedesencs vam sortir a dibuixar els paisatges mariners del port de Segur de Calafell. És una població que he trepitjat lleugerament pel fet de tenir-hi amistats, així que no m'era del tot estranya, tal com sí que ho són altres indrets on hem anat.

Hem començat l'any amb bastanta fredorada, ahir a les 9 del matí el termòmetre marcava 1Cº a Sant Sadurní, i el Meteocat assegurava que a Segur no es passaria dels 13Cº. Així que em vaig equipar amb dos parells de guants, una gorra de llana apelfada per dins (autoregal de Reis) i fins i tot una manta prima d'aquelles petites. Em direu exagerada, ho sé. Per sort, només vaig haver d'utilitzar la gorra i més que pel fred, ho vaig fer per intentar evitar que la llum del sol i els reflexos d'aquesta sobre l'aigua em molestessin la vista. 

Aquest cop, la Renfe va anar com una seda, tot s'ha de dir. Vam arribar molt puntuals, fins i tot abans de l'hora, i de seguida ens vam posar a dibuixar unes barquetes tradicionals de vela llatina que hi havien amarrades al port. La llàstima és que ens van dir que la majoria havien de sortir al mar a fer activitats nàutiques del club marítim. Com que em van assegurar que la barca anomenada Carlos Barral no es mouria del seu lloc, vaig decidir dibuixar-la. Curiosament, aquesta barca té més història de la que em pensava. La podeu llegir a l'enllaç que hi ha tot clicant el seu nom, unes línies més amunt.

Dibuixar barques i aigua és quelcom diferent del que fem habitualment. La dificultat principal d'aquest tipus d'elements és que es mouen lleugerament, i en el cas de les barques, la quantitat de cordes i amarratges que hi ha. En el cas de l'aigua, també té certa complicació haver de dibuixar els reflexos tant de la llum del sol com de les mateixes barques, i també encertar les tonalitats de verds i blaus. I sí, com vam estar comentant amb els companys sketchers, realment la tonalitat d'aquella aigua era més verda que blava.

Canviar d'ambient va bé, i l'estona passada al costat de l'aigua va ser ben entretinguda, amb les anades i vingudes de les barques i la gent, l'olor de l'aigua salada (i a vegades també del fum de la gasolina de les embarcacions), la conversa amb els companys sketchers i, fins i tot, amb el salt d'algun peix força gros que volia caçar-ne algun de més petit de dins d'un banc de peixets que voltava per la riba.

Vaig poder acabar el dibuix principal, amb temps de sobres, i vaig poder fer-ne un segon d'una altra barqueta més moderna, amarrada una mica més lluny. Aquest dibuix no vaig poder acabar-lo del tot, ja que la llum el sol reflectida a l'aigua em molestava molt i m'impedia veure els detalls. Crec que la barca portava per nom Maregassa. Finalment, va arribar la una del migdia, i els pinzells es van haver d'aturar per fer la foto-finish o fotografia final amb tots els participants. 

Art-teràpia

No volia començar l'any nou sense publicar el recull de creacions elaborades durant les cinc sessions d'art-teràpia que he rebut aquestes últimes setmanes. Vaig assabentar-me que es feien aquestes sessions a través d'AMTAES, i ja feia temps que participar-hi em cridava l'atenció. L'any passat, que estava més ocupada, no m'hi vaig inscriure, però aquest any no ho he volgut deixar escapar.

Les sessions han estat facilitades per la psicòloga Rocío Ramos, en format en línia a través de la plataforma Google Teams. Durant les sessions s'ha creat un espai tranquil, amb el to de veu i el ritme reposat de la Rocío i els companys d'experiència: David, Elisabet i Salud (aquesta última participant en dues sessions només). Cada setmana se'ns proposava un material a utilitzar, però cada persona era lliure de triar el material que utilitzaria finalment. Les sessions consistien en una entrada o espècie d'introducció on ens explicàvem com arribàvem emocionalment a la sessió i quins materials portàvem. Després començava l'espai de reflexió i la Rocío ens feia una breu proposta, sempre tot molt obert, i començàvem a crear. La Rocío ens marcava un temps, normalment uns 40 minuts, per elaborar el que havíem pensat, i quan ja havien passat, posàvem en comú el que havíem realitzat.

Potser aquesta gran llibertat creativa i aquesta falta de pautes o normes, el fet que tot fos tan obert, m'ha semblat una mica desconcertant, però ara que ho veig amb distància, penso que començo a entendre la idea clau de l'art-teràpia. En l'art-teràpia no hi ha un propòsit, només fluir amb el moment. No hi ha un component fort de psicoanàlisi, de treball d'emocions o sentiments. Només es tracta de viure sensorialment el moment present tal com es fa en la pràctica zen o en el mindfulness. Per acabar les sessions, la Rocío ens llegia un text poètic que ella havia creat mentre ens observava durant els minuts de creació, i molt sovint, intentàvem no quedar-nos només amb el sentit de la vista, sinó apreciar els sons, les textures, les olors, etc. Durant la creació, la Rocío també ens llegia algun text o poesia per seguir inspirant-nos. El no saber què passaria durant la sessió, penso que també és part de la gràcia de l'art-teràpia, de fet, la Rocío va comentar en algun moment l'"actitud performativa" (derivat del mot anglès performance) de les sessions.

Durant les trobades, no només dibuixàvem o pintàvem, sinó que també escrivíem i també érem convidats a posar un títol a l'obra i a firmar-la posant-hi la data. Sempre girant entorn de la idea del zaguán (paraula que jo desconeixia) o el rebedor d'una casa: un lloc de pas, on s'hi arriba i que al cap d'un temps d'estar-s'hi, s'abandona. I quan abandonàvem la sessió, la tancàvem parlant de com ens n'anàvem emocionalment o interiorment.

Sota aquestes línies us deixo el cartell del taller i també les obres realitzades. 

 

A la primera sessió el material proposat va ser el paper de diferents textures, i el punt de partida creatiu va ser "el forat". No vaig escriure cap text, i el títol de l'obra el vaig incloure dins la creació. 

 

A la segona sessió, la proposta de material va ser la d'utilitzar un objecte quotidià, i jo vaig triar un raspall de dents per pintar textures junt amb pintura acrílica. Aquí, la proposta creativa va ser "un personatge". I com que tant a la primera obra com en aquesta vaig fer autoretrats, aquest egocentrisme em va portar a titular la segona obra: Jo, jo i jo.

El material proposat per a la tercera sessió va ser qualsevol pasta per modelar, i jo vaig triar la plastilina i el paper d'alumini. La proposta creativa no recordo ben bé quina va ser, però en tot cas, vam estar parlant dels quatre elements bàsics de les antigues civilitzacions: l'aigua, la terra, el foc i l'aire. També vam parlar de l'èter.  

En una segona fase creativa de la mateixa sessió, la Rocío ens va proposar crear alguna cosa en relació amb les creacions dels companys, i d'aquí va sorgir el pont entre dues muntanyes que es veu a la dreta de la fotografia.

El material proposat per la quarta sessió eren les pintures solubles en aigua. Jo vaig triar novament les pintures acríliques, tot i que en aquesta creació vaig fer servir també aquarel·la, retoladors i paper d'alumini. En aquesta sessió, l'input creatiu va ser l'aigua i el jardí, ja que el dia havia estat plujós i vam estar parlant de l'aigua.

I per últim, en la darrera sessió els materials proposats van ser materials de reciclatge o de la naturalesa. 

Així, que tot i que també va ser un dia plujós, vaig sortir al bosc a buscar materials, que els teniu recollits a la foto de sota. Un cop més, la proposta creativa va ser el tema del jardí, i com que jo vaig acabar bastant ràpid, vaig dedicar-me a pintar amb pintura acrílica els quatre elements fets amb plastilina de la tercera sessió. En l'art-teràpia, les obres mai estan tancades, i es poden reprendre obres anteriors. De fet, en les sessions presencials, la persona facilitadora sol custodiar totes les creacions fetes fins al final del conjunt de sessions.

Nota: al text del dia 9-12-25 s'han amagat sota el símbol XXX els noms de dos dels participants en les sessions per tal de preservar la seva privacitat.

Urban Sketch: cementiri de Vilafranca

El lema de la trobada d'ahir al cementiri de Vilafranca del Penedès va ser: pocs, però bons. I és que vam ser pocs els valents que ens hi vam trobar, potser pel fred, potser perquè anar al cementiri no convida, potser per la coincidència amb altres activitats nadalenques, etc. 

M'ha sorprès trobar tan poca informació a la xarxa de les esplèndides tombes que podem trobar en aquest cementiri i, en concret, de les dues peces escultòriques que vaig triar dibuixar. La primera, la d'una dona que reposa asseguda i amb els braços creuats juntament amb un ram de flors; i la segona la d'un àngel querubí o infant alat. 

Que difícil és, també, copsar amb el dibuix les belles expressions facials que aconsegueixen els escultors. Per últim, haig de dir que aquest cop, i sense que serveixi de precedent, he retocat digitalment les proporcions poc encertades de la dona asseguda. N'he reduït la mida del cap i engrandit una mica l'espatlla dreta. Així que, a dalt teniu el dibuix sense modificar, i a sota, el corregit junt amb una fotografia de l'estàtua original. Ha millorat una mica, però res a veure amb la bellesa de l'escultura, que val a dir que té una postura poc comuna i no pas fàcil de dibuixar, amb el cap una mica inclinat cap amunt.

Dibuixar estàtues és una cosa molt plaent, sempre que et quedin mínimament bé, perquè no es mouen!

Cleopatra, la gata psiquiatra 41

Normalment, no acostumo a comentar res de les tires de la Cleopatra, i segurament això sigui per mandra, encara que ho vulgui dissimular amb la justificació de "no hi ha res a dir, la tira s'ha d'entendre sense necessitat d'explicar-la, sinó, és que no és una bona tira". 

De totes maneres, en aquesta, no puc passar per alt dir que els fons que he utilitzat per a la primera i última vinyeta no els he creat jo. Sí, ho sé, quin fracàs com a dibuixant. Però no em veia amb cor de simular un paisatge urbà exterior prou realista perquè semblés un poble del Japó. Així que he utilitzat (calcat, diguem-ho pel seu nom) dues imatges trobades a internet. La primera, no sé a qui ni a què pertany, no ho he aconseguit trobar. I l'última, forma part d'un conegut fotograma de la conegudíssima pel·lícula d'anime "Your Name" ("Kimi no na wa"/君の名は). 

Deixo les imatges de referència que he utilitzat acompanyant aquestes línies. 

Revista Metamorfosis núm. 101 

Imatge d'autoria desconeguda

Fotograma de la pel·lícula Your Name

Fragment de l'anterior fotograma

Cartell per a la Diada de Santa LLúcia 2025 de Gelida

Aquesta tardor m'he presentat al concurs de disseny del cartell de la diada de Santa Llúcia de Gelida, que se celebra avui mateix (així que felicitats a totes les Llúcies i Lucías!!!). 

Malauradament, el cartell no ha resultat elegit. Curiosament, la proposta guanyadora, que trobo molt bonica i encertada, no dista tant de la meva (recomano que busqueu el cartell a les xarxes): una caldera com a element central, i tot de mans que afegeixen els diferents ingredients que porta l'escudella que se serveix tradicionalment el dia d'avui a Gelida. Jo li he donat un to més espiritual i, fins i tot i sense voler-ho, esotèric; mentre que el cartell guanyador, té un to més popular i participatiu. 

El títol sota el qual vaig presentar el cartell és: Escudella, aliment per l’ànima. A les bases del concurs, també es demanava fer una breu explicació del cartell que és la següent: 

Des del cel, la mà de Santa Llúcia posa el toc final a la recepta de l’escudella de Gelida, afegint-hi un polsim de cel, de llum i d’estels per escalfar els nostres cors. De l’olla, que ja bull, emana la fumera amb flaire deliciosa, tot dibuixant el nom del poble de Gelida, i és que l’olor d’escudella defineix aquest poble cada 13 de desembre.

La inspiració per realitzar aquest cartell m’ha vingut a partir de les fotografies vistes al blog La cuina violeta (entrada del dilluns 19 de desembre del 2022), de la fotògrafa tarragonina Nani Nolla, mentre m’estava documentant sobre la festa. Així que les seves fotografies m’han servit per dibuixar l’olla, que és l’element central del cartell. 

Crèdits del material gràfic:
Els ulls de Santa Llúcia han estat obtinguts mitjançant Freepik en llicència oberta, per ser posteriorment modificats i adaptats al cartell.

Tipografies:
Uncial Antiqua (Google Open Font). Dissenyada per Astigmatic.
Montserrat (Google Open Font). Dissenyada per Julieta Ulanovsky, Sol Matas, Juan Pablo del Peral, Jacques Le Bailly. 

I res més, només em queda desitjar-vos una bona diada de Santa Llúcia, patrona de la vista, i com diu la cançó: "Santa Llúcia de la Bisbal, tretze dies d'aquí a Nadal!".

Urban Sketch: Piera

La Rosalba, la meva actual companya-sketcher vilafranquina, i jo vam matinar el passat diumenge 30 de novembre per arribar-nos fins a Piera amb transport públic. Només per això ja ens haurien de donar un premi. Ens vam quedar penjades a Martorell una horeta ben bona per l'habitual retard de la Renfe, que ens va fer perdre l'enllaç amb els Ferrocarrils Catalans. Sort que el bon ambient sketcher i la bellesa del nucli antic de Piera, ens va compensar aquesta mala passada del lamentable servei ferroviari espanyol. 

El matí va ser assolellat, però bastant fred. Malgrat tot, jo anava ben abrigada i sota els porxos de la plaça Orpí hi vaig estar bastant còmoda, menys cada cop que passava un d'aquests cotxes SUV que s'han posat tan de moda, i que malauradament passaven cada dos per tres, com si fos la Meridiana de Barcelona. Que bé que s'hi estaria als pobles si es tallés completament el trànsit a aquest tipus de vehicles! És que a més a més, passaven per sota de la porxada! En fi, ja acabo amb la meva crítica a la mobilitat d'aquest país...

Com que vam arribar justes de temps, i sempre costa una estona decidir què dibuixar, no vaig poder acabar el dibuix dins les dues horetes i mitja estipulades. Així que vaig fer una foto, i el color el vaig acabar a casa.

Després de fer la foto conjunta de rigor, aquest cop també amb els companys Urban Sketchers Anoia, vam anar a dinar a la Societat del Foment de Piera, local noucentista de grans finestrals, situat allà mateix. Vam compartir l'àpat amb la Maika i el Jaume (si no recordo malament els noms), un bon entrecot i amanida, amb un pastís de formatge per postres.

Després vam arribar-nos fins al castell, l'església i el cementiri del poble, però ens ho vam trobar tot tancat, probablement perquè era l'hora de dinar d'un diumenge. Mira que de ganes de veure el famós Sant Crist de Piera, amb els seus cabells naturals, en teníem moltes, però el responsable de l'església no va tenir pietat de nosaltres i ens va tancar les portes quan hi volíem entrar. Una altra dada important és que Jaume I El Conqueridor va fer algunes estades en el castell d'aquesta vila. 

Després d'aquesta petita ruta, ja vam fer un pensament i vam enfilar el camí de tornada cap a l'estació de Piera, però el tren que anava cap a Martorell, tot just acabava de passar. Així que ens va tocar esperar una altra horeta, la qual cosa vam aprofitar per acabar d'entintar el dibuix que havia fet al matí (la Rosalba), i començar un sketch nou (una servidora), la Casa Rovira, situada al costat mateix de l'estació. Només vaig tenir temps d'esbossar-la a llapis, així que va tocar fer foto i tant la tinta com el color l'he acabat a casa, tot just ahir.