Més olis

Seguint el fil del tema de la pintura a l'oli, avui publico un compendi de petits exercicis que vaig fer durant el 2013.

La meva primera tela

Tela, tela, vaya tela! Vaig a treure una mica la pols del blog...

I finalment aquí us publico la que va ser la primera tela que vaig pintar a l'oli.

Inici amb els olis

La meva escassa formació artística prové d'una escola de còmic, així que no és estrany que els olis siguin un terreny pràcticament verge per a mi. La primera vegada que vaig pintar amb olis va ser a l'estiu del 2008, com a assaig per poder pintar un quadre amb vistes de Sant Sadurní d'Anoia i les vinyes que m'havia encarregat la meva germana. No em podia enfrontar a un tema tant complex directament, així que per comprovar com funcionava això de pintar a l'oli vaig escollir la foto d'un gat.

Pintura a l'oli inacabada (falta acabar les ombres del pelatje blanc, només esbossades amb pintura ocre)

Els olis no els havia tocat mai, però sí que havia pintat sovint amb pintura acrílica, que havia sentit a dir que era un tipus de pintura molt semblant a la tècnica amb olis. Després d'aixó ja vaig passar a pintar les vistes de Sant Sadurní, que aquí us en penjo una foto d'un fragment, encara a mig fer. Els acrílics pequen perquè es solen assecar massa aviat abans que puguis arribar a fer totes les tonalitats que tu vols. En canvi, pel què fa als olis, encara no he aconseguit dominar el tempo d'assecat, i sovint se m'acaba empastifant tot, cosa que em posa de mala lluna... I no diguem quan toca fer detalls molt petits, com en aquest cas, on pintar els edificis de Sant Sadurní va ser una tasca quasi impossible per mi.

Fragment d'una pintura a l'oli en procés d'elaboració

Sketchcrawl

Resulta que el passat dissabte 12 de juliol es va celebrar per iniciativa de l'Fnac, l'Escola de còmic Joso i l'editorial Zahorí de Ideas; i en el marc del dia del dibuix urbà, el tercer concurs d'"Sketchcrawl" de Barcelona. I us preguntareu, tal com vaig fer jo, "què és això de l'sketchcrawl?". Bé, no he trobat massa informació a la xarxa, però pel què he pogut esbrinar, es tracta d'un mot inventat per l'artista italià Enrico Casarosa. http://en.wikipedia.org/wiki/Enrico_Casarosa
El què pensava que era una moda dels temps que corren, he pogut observar després d'aquesta breu investigació per internet, que no és pas res recent, sinó que hi han creades vàries associacions a diferents ciutats del món que practiquen desde ja fa anys això que s'anomena "sketchcrawl", que no és res més que una sortida conjunta de diferents persones per il.lustrar de forma ràpida diferents indrets i paisatges en un bloc o llibreta. Aquí us deixo l'enllaç al blog de les "expedicions" que s'han organitzat a la ciutat de Barcelona on hi trobareu un fotimer d'il.lustracions meravelloses. http://barcelonasketchcrawl.blogspot.com.es/
En aquest sentit, jo sóc una novata en el tema, ja que tot just aquest dissabte va ser la primera convocatòria en la que vaig participar. Això sí, és una experiència molt enriquidora en tots els sentits, ja que m'ha servit bé per conèixer indrets de Barcelona que mai havia trepitjat, bé per conèixer gent nova (ja sigui altres artistes que t'ensenyen els seus blocs i les seves tècniques refinades amb els anys de pràctica, o fins i tot gent del carrer encuriosida) i sobretot per posar a prova l'habilitat personal en captar la fugacitat de diferents escenaris.
La participació va ser alta, i crec que el nivell dels participants també ho va ser.
Aquí us deixo els meus dibuixos, que finalment no vaig presentar a concurs, per falta de temps i com no, d'habilitat. El recorregut marcat es va realitzar pel barri del Raval.
La tècnica utilitzada és mixta, vaja que utilitzava de tot: grafits, bolígraf, llàpissos de colors, retoladors negres i aquarel.la.

Dibuixar la façana de l'FNAC a menys d'una hora del tancament de la convocatòria em va deixar KO... I encara em quedava un escenari més! La Plaça Vicenç Martorell, que aquest cop no va poder ser.

Grans formats 2014

Ara sí que un cop cremada la foguera-falla d'aquest any, ja puc donar a conèixer quins han estat els elements en els que he treballat. Aquí us deixo las fotos il.lustratives.

Disseny previ en format DIN A4 i pintat amb aquarel.les

Ampliació a escala del dibuix previ sobre un suport de fullola amb una capa d'imprimació blanca

Resultat final de les dues brúixes acabades, una ja serrada i l'altre encara per serrar

Creant dos petits ninots amb porexpan, per acabar d'adornar la foguera

Els ninots abans de ser pintats

Procés de pintat

Els ninots acabats

La foguera-falla plantada

La transformació poètica i màgica del foc de Sant Joan

Grans formats

Ostres, tinc el blog molt abandonat i això no pot ser! Si bé fa uns mesos que he deixat de banda la il.lustració de haikus, això no vol dir que no estigui fent res en el camp "artístic". De fet, aquesta entrada només serà un repàs a treballs passats referents al que tinc ara entre mans, que és la decoració de la falla que tradicionalment s'ha fet al Barri Diputació de Sant Sadurní d'Anoia. Com que sobre el què s'està preparant per aquest any, com és costum, s'ha de guardar en secret (tot i que tampoc és cap cosa de l'altre món...), he decidit fer una retrospectiva de la meva petita aportació a les festes d'aquest barri de Sant Sadurní.
El primer any que hi vaig participar, va ser el 2003, any que com enguany, va coincidir amb la revetlla de Sant Joan, i la temàtica va ser referent al solstici d'estiu i "netejar" els mals de la Terra.

L'any 2004, es comemorava una efemèride entorn Salvador Dalí. Vaig pintar un ull d'on hi rajava un gotim de llàgrimes en forma de raïm; i aquest, a la vegada, tenia forma de bombolles de cava i textura de vidre d'ampolla fos. També vaig pintar una filera de formigues.

El 2005, l'efemèride que es comemorava era referent al "Quixot de la Mancha". Vaig dedicar-me a pintar tot de pergamins (només el pergamí en sí, no pas la rotulació dels versos, que són obra del mestre i artista Pere Olivé). També van demanar-me que pintés alguns efectes de pintura caiguda que deixa entreveure les pedres amb les quals estan construïts els molins de la Mancha.

  

 

L'efemèride de l'any 2006 va ser referent a Wolfgang Amadeus Mozart, i jo em vaig encarregar de les notes musicals (clau de sol i corxeres) i de fer plantilles per instruments de corda (violí, contrabaix, etc. No recordo si en vaig fer algún més...).  

I l'any 2007, que seria l'últim any en el qual vaig col.laborar fins arribar al dia d'avui, desconeixo si la falla que es va fer tenia relació amb alguna efemèride, però es va decidir fer un castell de cartes de la baralla francesa. Jo vaig participar pintant dues cartes corresponents al rei de piques i la reina de cors i també dibuixant un conillet per l'escenari. Es nota que aquell any em vaig comprar la meva primera màquina de fer fotos digital, ja que vaig poder tirar bastantes més fotos!

En Boti Boti i la Zum Zum

Avui he anat a la Biblioteca de Sant Sadurní d'Anoia (Biblioteca Ramon Bosch de Noya - http://bibliosantsadurni.blogspot.com.es/) a buscar un exemplar del nou conte (el tercer ja!) de les aventures de la mascota Boti Boti pel país del cava. La mascota va ser creada per Joan Subirana "Subi" i el conte per l'Anna Obiols, dos professionals en tota regla, dels quals vaig poder gaudir d'ells i del seu art en una espècie de màster-class que van fer ja fa bastants anys a l'Índex de Sant Sadurní.

La qüestió és que pensant, pensant, ja és ben irònic, que la fortuna elegís guanyadora la mascota d'una servidora, una sadurninenca de tota la vida, per il.lustrar la mascota no pas de la biblioteca de Sant Sadurní, sinó de la de Vilafranca del Penedès. I, per més inri, com se sol dir, que aquesta mascota s'assembli en forma i color a una fil.loxera. Us puc ben assegurar que tot ha estat fortuït i gens premeditat. Potser estaria bé que algún dia, en Boti Boti i la Zum Zum es coneguessin...

Sí, la Zum Zum és la mascota de la biblioteca Torras i Bages de Vilafranca del Penedès (http://www.vilafranca.org/html/biblioteca/index.html). La mascota va néixer com a híbrid entre papallona i llibre, perquè llegir un llibre fa que la nostra ment voli i les pàgines en són les ales, el vol és lliure, bonic, entramaliat com el d'una papallona. La mascota havia de ser simpàtica, que convidés els nens a llegir, per això la Zum Zum pot llegir fins a tres llibres a la vegada!

El cert és que vaig dissenyar la mascota atribuïnt-li un sexe masculí, ja que al concurs la vaig presentar sota el nom de "Llibri". Però gràcies a una votació-concurs popular entre tots els nens vilafranquins, la mascota va ser rebatejada amb el nom de la Zum Zum, així que deu ser una noia, no?

El primer cop que vaig veure el Boti Boti va ser després d'haver-me presentat al concurs de Vilafranca, i haig de dir que quan el vaig veure, vaig sentir que la mascota que jo havia presentat no hi estava a l'alçada. Potser la única pega que té en Boti Boti és que és un animal molt poc nostrat, però pel què fa a la "morfologia" és perfecte per representar-lo i fer-lo animat, cosa que li manca a la Zum Zum, que és difícil de "moure" i de plasmar en altres formes i suports, sobretot perquè té sis potes i perquè té un llibre enganxat a l'esquena imitant un parell d'ales.

Aquí us mostro dos dels dissenys que vaig fer. El primer, és el que vaig presentar al concurs, originalment estava colorejat a mà amb aquarel.la, però per fer-lo més fàcil de reproduir, posteriorment el vaig pintar amb l'ordinador. Es podria dir que aquesta va ser la primera vegada a la meva vida que vaig utilitzar l'ordinador per colorejar. El segon dibuix és el de la Zum Zum viatgera, amb un maletí replet de llibres que va viatjant a casa de cada nen vilafranquí. El disseny de la maleta, es veu que és una còpia de la maleta real que els hi arriba als nens. Si me l'hagués inventat, l'hagués fet més clàssica...

Rokurokubi Onna

El món està ple de grans artistes gràfics. Sense anar més lluny, l'altre dia, mentre esperava el tren a l'estació de la Sagrera, vaig veure una noia que estava fent una bonica il.lustració a llapis en un petit bloc. En una pàgina hi havia la cara d'un "Pierrot" bastant realista i a la següent estava acabant la cara d'una nena com si fos una nina de porcellana. Com que volia veure el màxim de detalls dels dibuixos que estava fent, vaig contorsionar el coll exageradament i descaradament, com si fos una Rokurokubi Onna. Per sort, com que la noia estava totalment "absorta" en el dibuix, no es va adonar de la meva presència... Ju, ju, ju...

 

Rokurokubi Onna (dona del coll llarg). Fantasma originari del folclore japonès.

Qui diria que aquest ocellet preté ser un corb?

Sobre la branca seca

s'hi ha posat un corb;

tarda de tardor.

-Matsuo Basho-

Retrat amb pastels

Avui ho tenia tot apunt per il.lustrar un altre haiku de Matsuo Basho, però he notat que el què realment em venia de gust fer era un retrat amb pastel. Era un repte, perquè era el primer retrat utilitzant pastels que feia i m'he llençat a la piscina. El carbonet, el pastel, la sanguina, la creta, etc. són tècniques bàsiques que encara se'm resisteixen. La meva principal inspiració han estat els retrats fets amb aquesta tècnica que he vist aquesta última setmana al facebook i que pertanyen al pintor retratista Julio Puentes: http://www.juliopuentes.com/
Tot i així, fer detalls amb pastel i carbonet (també amb oli...), segueix essent un misteri per a mi...

Retrat de la meva mare de jove: pastels i llàpissos de color

El queixal del seny

Fa una setmana em van treure un queixal del seny. Per intentar pal.liar el mal moment que vaig passar, vaig decidir posar-hi una mica d'humor i deixar constància del què en aquells moments se'm passava pel cap.

Retolador i llàpissos de colors

El meu queixal del seny: descansi en pau.

Arbre genealògic

He dissenyat un arbre genealògic tamany DINA3 per la meva família materna en forma de cep. En la versió que us mostro n'he tret les fotos i els noms dels familiars per protegir l'intimitat de cadascú.

Aquarel·la, tocs de llapis de colors, retolador

Detall

Com un concurs de la tele

No acabo d'estar satisfeta amb la il.lustració que avui us presento. Bé, això és una cosa que em sol passar no tant sols quan faig algun dibuix sinó en la vida en general. Es podria dir que sóc una insatisfeta compulsiva.
Fer un dibuix és com participar a un d'aquells concursos de la tele on quan arriba el clímax del concurs, el presentador t'ofereix dues opcions: o bé plantar-te i quedar-te amb el que ja tens o bé seguir jugant per guanyar molt més i arriscar-te també a perdre-ho tot. Jo, en el cas del dibuix (mai en el cas de la vida) sempre decideixo arriscar-me i anar més enllà. Em miro el dibuix i dic: ara està bé, m'agrada. Però encara podria millorar-lo. Llavors, hi poso una ombra aquí, un degradat allà, una ratlla més enllà, etc., etc. fins que noto que m'he passat de la ratlla (mai més ben dit) i ja fa una estona que literalment l'estic cagant. Llavors és quan decideixo plegar veles, abans que el dany sigui irreparable.
De fet, com en un concurs, l'atzar hi té molt a veure. La gent es pensa que sé tots els passos que seguiré, i la veritat és que només em deixo guiar per l'intuició. Per això mai sé quan estarà acabat un dibuix, cosa que fa que la gent m'esperoni amb frases com "Què? Encara no està? Deixa'l així que ja m'agrada! No el toquis més!". Un dibuix està acabat quan la divina providència vol que ho estigui.

Aquest camí

ja no el recorre ningú

tret del crepuscle.

-Matsuo Basho-

Aquarel.la.

Primera entrada: Els nervis del principiant... Què dir?

Benvinguts i benvingudes a un nou blog, un de tants, dins d'aquest infinit "blogovers" mundialment universal. Només us diré una cosa: NO TINC RES A DIR. Sembla una ironia, oi? Perquè, doncs, començar a escriure un blog, si una no té res a dir? Doncs no ho sé, segurament, finalment he acabat sent arrossegada per les noves tecnologies, pel "borreguisme il.lustrat" d'aquesta època, m'he empassat l'orgull d'anar a contracorrent. Suposo que encara que no tingui res a dir, sí que tinc coses a expressar. Potser el què he fet ha estat donar un cop a la taula i dir: "ei, jo també sóc aquí!"

No sóc mestra de res a no ser mestra de mí mateixa. Diguem que aquest blog és una temptativa, una recerca, un canvi de punt de vista de com sempre he cregut que són les coses. Un deixar d'estar a la penombra i sortir a la llum.

I com que em considero una persona bastant rara perquè sempre m'ha costat encaixar en el devenir de la vida, el blog l'he titulat "Rareses" perquè penjaré il.lustracions, que no deixen de ser les meves "rareses". De fet, un llapis i un paper és el mitjà més econòmic que he tingut per fugir d'una realitat que no sempre m'ha agradat. El país llunyà on moltes vegades m'he refugiat ha estat el Japó, és per això que començo aquesta primera entrada al blog amb una sèrie d'il.lustracions basades en "Haikus" japonesos. Que els disfruteu...!

 El vell estany;

salta la granota;

el soroll de l'aigua.

-Matsuo Basho-

Tècnica mixta: base d'aquarel.la, llàpissos de colors i tocs de gouache.