Torredembarra a l'oli

Com us deia a l'anterior entrada, aquest estiu he enfrontat el repte majúscul de treure la pols a les pintures a l'oli i pintar un tercer encàrrec (els dos primers van ser les pintures de Sant Sadurní i Barcelona, respectivament) de pintar un quadre de la platja i edificis emblemàtics de Torredembarra, encàrrec fet per part de la meva germana i cunyat.

Vaig arrencar amb bastanta rapidesa amb els primers esbossos i, fins i tot, amb l'inici de la tela (esbós i pintura del cel i la platja). Va ser de gran ajuda que la meva germana em facilités un esbós fet per ella mitjançant la intel·ligència artificial (AI, la intel·ligència artificial!) de la idea que tenia en ment i que jo no acabava de veure. De fet, la meva germana és bastant exigent, però malgrat això, jo no vaig claudicar davant la quantitat de detalls que em demanava que sortissin al quadre: un corriol camanegre passejant per la sorra, un estol d'ocells volant… Tots aquests detalls en un quadre que representa una vista de lluny, vaig pensar que transformarien el dibuix en alguna cosa més semblant als paisatges que dibuixen els nens de primària: un cel amb un núvol, uns ocells i un sol somrient. Per aquí no hi passava! I és que jo volia centrar-me en dos elements essencials: la platja i els edificis, que ja eren prou difícils de plasmar per si mateixos. A més, volia seguir la línia gràfica dels dos quadres anteriors: un cel net amb un degradat tonal que dona protagonisme al poble on no s'hi veu cap presència animada (ésser humà o animal) que eclipsi el paisatge. 

Com que feia una pila d'anys que no pintava amb els olis, el meu dubte era si encara estarien en bon estat. Vaig provar-ne dos o tres i semblava que aguantaven prou bé, però… Ai l'as! Quan ja estava immersa en el procés, vaig veure que els colors més importants com són el blanc i, en aquest cas, en ser una marina, també les tonalitats blaves, tenien una textura de petits grumolls que no es desfeien en posar-hi oli o dissolvent.

Un cop més, la intel·ligència artificial em va donar la clau del problema: em va corroborar que la pintura blanca és la més delicada de conservar i que possiblement s'havia fet malbé. Em recomanava comprar-ne una de nova. A un tub quasi sencer de 60 ml que se n'anava a la paperera s'hi va sumar la dificultat d'accedir de forma "immediata" a material de Belles Arts (si no és que compres per internet). 

Una segona dificultat, però que també va ser un important aprenentatge, va ser descobrir que existeixen dos tipus de blanc: el blanc de titani i el blanc de zinc. Aprofitant un desplaçament a Vilafranca, vaig comprar un tub petit de blanc de zinc (l'únic que tenien disponible a la botiga), però en arribar a casa i pintar amb aquest, vaig veure que no opacava suficient certs tons foscos que volia tapar... Un cop més vaig consultar a la IA què fallava i em va dir que era més recomanable comprar blanc de titani per cobrir pinzellades, ja que era un blanc més consistent, i, en canvi, el blanc de zinc es feia servir per fer veladures... Així que, aquest cop sí, vaig optar per comprar per internet… 

Tots aquests entrebancs van fer que s'anés allargant i allargant l'acabament de la pintura, a part del mal de cap que em va suposar ja de bon principi haver començat a pintar amb el blanc fet malbé: la pintura va quedar amb una textura que, segons com t'ho miris, sembla que hi hagi afegit sorra de platja a les pinzellades… I no és pas així.

Tot el procés de creació el vaig començar a principis de juliol, i no vaig donar el quadre per acabat fins a finals d'octubre... Quatre mesos eterns! Els últims dies, quan m'acostava al quadre, quasi que m'agafava vomitera del fàstic que em feia veure'l. Sí que hi ha algunes parts que m'agraden, i el resultat, en conjunt, no em sembla tan dolent… Però, com sempre, reconec que hi ha moltes coses que es poden millorar. Pintar els edificis va ser un veritable infern, i és que em falta tècnica, no només en la pintura a l'oli, sinó en general.

La pintura "acabada"

Fent el primer esbós en un paper gris (és l'únic paper prou gran que
tenia per casa per fer l'esbós a mida del quadre de 80x40 cms).

El primer esbós acabat.

Segon esbós utilitzant un cartró reciclat d'una caixa d'embalatge. 

Prova de color: la línia està feta amb boli negre i retolador.
El color està fet amb barres de pastel per anar més ràpid.

A la tela vaig dibuixar tot de línies verticals perquè em servissin de guia per la verticalitat dels edificis i la perspectiva del camí… No sé si va servir de gaire. El dibuix el vaig passar del suport de cartró a paper vegetal i del paper vegetal el vaig calcar a la tela amb paper carbó.

Després de donar una capa general al quadre amb un to ocre diluït, vaig pintar el cel i el mar.
I després vaig fer els primers tons dels detalls (cases, vegetació, camí de fusta).

Les dues últimes fotografies que segueixen aquestes línies són dos moments més del procés de definició del poble i el camí, fins a arribar al resultat final que ja heu vist a la primera fotografia de totes.

Captura extreta de la pàgina web de la marca Goya on es veu
els diferents tons de blanc que comercialitzen.

Paisatge d'hivern i d'ocells

Aquest estiu, per insistència de la meva germana i cunyat, he reprès la pintura amb oli. Amb l'últim quadre que els hi vaig pintar (el del perfil urbà de Barcelona) vaig quedar tan fatigada que ja no em vaig veure amb ganes de pintar-los-hi un tercer quadre quan me'l van demanar pels volts de l'any 2020 o 2021. 

Finalment, els astres es deurien alinear, i aquest estiu, doncs, el vaig començar a pintar, i crec que ja el tinc quasi llest. Espero poder-lo mostrar per aquí pròximament. 

Tornant amb l'estiu, que com sabeu ha fet molta calor, m'he passat llargues hores al menjador, on tenim aire condicionat. I al menjador hi tenim penjat el típic quadre que es va posar de moda anys enrere (crec que parlo dels anys 70), un quadre d'una escena de caça, firmat per un tal Casmir del qual no n'he pogut trobar cap mena d'informació a internet.

Està clar que aquest pintor tenia molta tècnica, però la pintura que tenim al menjador no és una gran pintura, malgrat que les dimensions del quadre són força grosses. De tant mirar-lo, em va sorgir la necessitat d'intentar copiar part de l'escena, com un repte i un aprenentatge alhora. Com aquell mag que creu que ha descobert el truc d'un altre mag que ha vist fent un espectacle, vaig intentar imitar les textures i el procés de pintura que intuïa que va utilitzar.

A les fotos teniu el fragment de la pintura original que he intentat copiar mentre "descansava" de pintar el quadre encarregat per la meva germana i així aprofitava una mica les barreges sobrants de cada sessió. 

Al final no va ser tan fàcil com pensava. Sobretot, em va costar imitar els núvols. Està clar que encara em queda molt per aprendre per ser una bona falsificadora! (Hahaha). El resultat final és una interpretació més lliure... 

Del quadre original tenia clar que només en volia reproduir el paisatge, però al final, vaig veure que la composició quedava una mica desangelada, i hi vaig afegir aquests quatre ocells que veieu.

Pintura original de l'autor Casmir

Cleopatra, la gata psiquiatra 49

 Revista Metamorfosis núm. 109

Urban Sketch: Maset dels Cavalls

La convocatòria d'sketching d'aquesta setmana venia acompanyada de la frase: "Una altra vegada us farem sortir de la zona de confort: dibuixarem cavalls! Us hi atreviu?", i amb això ja es diu tot.

Dibuixar cavalls, i en general, éssers animats, ÉS DIFÍCIL. Anava amb la idea de passar un dia plàcid, dibuixant uns animals calmats i dòcils; tot descansant de les línies rectes dels edificis i de comptar maons i finestres, dibuixar quelcom més orgànic i sinuós venia molt de gust. I de fet, els cavalls eren ben dòcils. Però els vàrem trobar que estaven a l'hora d'esmorzar la seva bona ració de palla, i clar, aquestes bèsties no feien res més que apujar i abaixar el coll per anar engolint la vianda que tenien als seus peus. També es notava que les mosques els molestaven molt i no paraven de moure's intentant fer-les fugir.

Amb tot això encara no he dit que aquest cop vam anar a dibuixar els cavalls del Club hípic Maset dels Cavalls, situat a Pacs del Penedès. De cavalls n'hi havia forces, segurament més d'una desena, així que vam poder triar i remenar. El problema és que tots estaven tancats dins d'una parcel·la amb tanques de fusta que ens impedien veure la totalitat de la figura del cavall. Molts de nosaltres vam optar per acabar dibuixant drets per esquivar les fustes.

Jo vaig optar per dibuixar un primer cavall, anomenat Melendi. Un cavall blanc esquitxat de petites taques grises, que em va semblar que era el que més quiet estava en un lloc a l'ombra. Vaig fer el que vaig poder amb totes aquestes dificultats que us he explicat: el coll del cavall em va quedar curt (el cap hauria d'anar més avall).

Després vaig fer diversos intents de dibuixar altres cavalls, però les quatre línies que aconseguia fer a llapis, sempre les acabava esborrant. L'ideal era dibuixar directament amb un retolador o pinzell.

El dibuix de l'arbre amb el cavall (que també és el Melendi), el vaig acabar a casa, a partir d'una fotografia que havia fet.

I finalment, vaig poder dibuixar un primer pla del cavall anomenat Napoleón, que ens va enamorar a tots amb la seva elegància i vellesa. Aquest era un cavall imponent, llarg i alt, de color castany. Quan ja estava a punt de tancar la llibreta, vaig sumar-me a un company sketcher que li estava fent carícies a la cara. Es veu que li agradava força, així que va estar força estona a dos pams de nosaltres i així vaig poder fer-li un bon retrat.

Urban Sketch: Santa Oliva

Avui hem inaugurat nova temporada sketcher amb moltes ganes i amb molta gent, ja que ha estat una trobada conjunta amb els Urban Sketchers Tarragona. 

Santa Oliva, un nom que fa força gràcia perquè fa pensar en l'hora del vermut, és un poble que l'havia sentit anomenar, però no sabia pas ben bé a on parava. Resulta que és una petita població propera a El Vendrell, pertanyent al Baix Penedès. 

Al poble hi hem trobat dos punts d'interès: o bé el monestir de Santa Maria (segle XII) o bé el El castell de Santa Oliva (segle XI). Crec que la Rosalba i jo ens hauríem quedat a dibuixar el monestir si no hagués estat que a la part davantera hi havien col·locat un gran tendal per fer minvar la calor, i que no deixava veure còmodament la façana i el campanar. 

Així que, aquest cop, he fet cas a la Rosalba, que m'ha proposat arribar-nos fins al castell. Allà nombrosos artistes ja havien agafat un bon lloc sota les escasses ombres d'unes moreres que permetien tenir una imatge interessant del castell. Una mica més avall, també hi havia un safareig.

Jo finalment, m'he encaixonat entre dos cotxes que també estaven aparcats sota les moreres i he dibuixat una casa anomenada Ca la Carmeta, contigua a una altra edificació de pedra, que desconec si forma part del mateix castell.

Urban Sketch: Festa Major de Vilafranca

Normalment, no acostumo a publicar fotografies dels llocs que dibuixo, però avui m'autoobligo a fer-ho per tal que vegeu la trampa de percepció que em va fer el cervell. 

Ens situem al migdia del dia 2 de setembre, a les acaballes de la Festa Major de Vilafranca d'enguany. Per començar a escalfar motors per la pròxima temporada sketcher, la Rosalba i jo ens vam proposar de dibuixar el concert vermut que van fer la banda dels Filibusters a la plaça de la vila, mentre gaudíem de la música, l'ambient, i d'un bon vermut (refresc, patates i olives). 

Com que la banda va trigar una mica a sortir, i ja ens havíem cruspit tot el que havíem demanat, vam decidir dibuixar la porxada, que des del punt on estàvem era el més atractiu que vèiem.

De seguida, però, la plaça es va omplir de gent, que dreta davant nostre ens entorpien de forma alternativa la visió dels arcs. Llavors, jo vaig parar de dibuixar tot deixant l'edifici només esbossat a llapis i amb algunes línies fetes ja amb bolígraf. Vaig proposar-me dibuixar algun músic i també alguna persona del públic, ja que els tenia al davant. El resultat no va ser massa bo…

La curiositat del dia va ser que ens va venir a trobar un senyor gran que ens va demanar de seure a la nostra taula mentre prenia el seu vermut (tònica i olives), mentre també gaudia del concert. L'home, molt afable, li agradava fer-la petar i sobretot fer molta broma. Vam passar una estona ben entretinguda parlant amb ell mentre dibuixàvem. Un personatge ben curiós.

Quan la gentada ja ens feia impossible veure res, tant a la Rosalba com a mi ens va semblar de canviar d'objectiu i fer-nos un autoretrat mutu. I, llavors va ser quan en Joan Gol, que així es deia l'entranyable senyor, ens va proposar de dibuixar-lo a ell. I així va ser.

Haig de dir que de tots els dibuixos que vaig fer aquell dia, del que n'estic més orgullosa és el del seu retrat, que vaig aconseguir acabar i ensenyar-li. Crec que va quedar prou satisfet.

En arribar a casa, ja a la tarda, vaig voler acabar els esbossos que tenia començats. Quan estava en la fase de color, vaig veure que el què havia dibuixat no quadrava amb la foto!!! Si us hi fixeu, inconscientment vaig dibuixar l'escenari massa a l'esquerra, tapant un arc que no tocava. I vaig afegir una canonada de desaigüe que tampoc tocava… Bueno, bueno, bueno, el desastre estava servit. 

Ho he intentat dissimular com he pogut però hi ha coses que no es poden dissimular…

Urban Sketch: Can Romeu

El dia 19 d'agost, en plena canícula i dins d'un estiu dels més calorosos que es recorden, la meva amiga Sílvia va fer-me una proposta que no podia rebutjar. 

Ja feia temps que m'insistia a organitzar el què s'anomena, de cara a la galeria, "Wain & Paint", és a dir, "vi i pintura". La idea m'atreia i m'inquietava a parts iguals. De fet, aquest tipus d'esdeveniments és l'última "pijada" que s'han tret de la màniga per fer gastar els calers a la turistada que visita les nostres terres, sobretot Barcelona. 

Segons entenc, representa que és una experiència de degustació que t'ha d'ajudar a desinhibir-te i, així, arribar a crear quelcom sobre paper que et puguis endur a casa, per tal de recordar el plaer d'aquell moment viscut de comunió social. No ho sé... A mi no m'acaba d'encaixar. Jo necessito estar prou sòbria per poder dibuixar i, encara que no es pretengui fer una obra d'art i només gaudir del moment, només en pensar a barrejar aliments greixosos amb paper car d'aquarel·la i, aigua bruta de pintura amb una copa de vi al costat, hi veig cert despropòsit. Una altra cosa ben diferent és pintar amb vi, o amb cafè, però això ja són figues d'un altre paner.

En fi, que la Sílvia, sempre oberta a totes les possibilitats, de seguida va rebatejar l'esdeveniment com a fer un "Tea & Paint" o un "Picoteo & Paint". 

Finalment, vam beure un refresc per intentar pal·liar els prop de 40 graus que devien caure a l'esplanada de davant de casa seva, encara que estiguéssim refugiats sota l'ombra d'unes frondoses moreres, ben empastifats de loció antimosquits i suor. L'esdeveniment va perdre tot el glamour que havia de tenir, però, ei, jo no necessito pas gaire més per dibuixar.

Cadascú va proposar-se crear coses ben diferents: la Sílvia una petita tela quadrada en acrílic d'una imatge frontal de la fil·loxera amb estil impressionista; l'Albert, va reproduir una minuciosa il·lustració d'un drac recolzat sobre uns llibres on hi va afegir elements propis; i jo vaig pintar una de les vinyes que teníem a tocar. 

Després de la sessió de "Heat & Paint", vam fer un bon dinar per celebrar l'aniversari de la mare de la Sílvia; amb una llarga sobretaula.

A la tarda, vaig voler dibuixar un parell d'escenes més de Can Romeu (Can Romeu dels Borrulls), la barriada pertanyent a Sant Sadurní on hi ha la casa natal de la Sílvia. Però com que la calor seguia apretant, només van quedar esbossades al meu bloc i no vaig tenir més remei que fer fotos i acabar-les a casa. A sota en teniu el resultat final. 

Nota: no he trobat massa informació d'aquesta barriada a la xarxa, però és interessant llegir com es descriu aquest grup de cases en la pàgina web de Ca l'Eugeni.

Nota 2: al dibuix de les cases, la perspectiva dels balcons m'ha sortit una mica cubista, per no dir incorrecta.