Cartell de Sant Joan 2025

Amb aquesta publicació, arribem al final del recorregut per la història estilística del cartellisme occidental. Aquest últim cartell de la sèrie està inspirat en la Psicodèlia dels anys 60-70. 

Aquest estil es caracteritzava per: 

• La representació de formes orgàniques i ondulades.
• La barreja entre la realitat i la fantasia.
• La deformació de la tipografia que s’adapta a les formes corbes de les figures.
• Una tipografia de gruixos contundents.
• El joc de combinacions de colors complementaris que provocaven efectes òptics a l'espectador semblants als que s’experimenten amb el consum de drogues (psicodèlia). 

Com sabeu per l'anterior publicació, aquest és un altre cartell que "no ha vist la llum" a causa de la fusió en una de sola de les últimes dues festes: Barris i Sant Joan.  

La veritat és que és un cartell en el qual tinc poc per explicar, ja que la idea és molt simple. Bàsicament, vaig pensar en les flames i el foc, elements ja de per si molt psicodèlics (mirar una foguera és una acció hipnòtica, no trobeu?). I, fusionant la tipografia seixantera (font SuperMagic, dissenyada per All Super Font) amb la figura d'un petard, ja ho vaig tenir. Després hi faig afegir les reverberacions pròpies de l'Op Art (Art Òptic, no confondre amb el Pop Art), i vaig donar per finalitzat el cartell. Dos d'aquests patrons, els que estan dins del petard, els vaig extreure de Freepik i després els vaig adaptar al cartell.

Finalment, us mostro el cartell auxiliar que m'han demanat des de l'Ajuntament, que fusiona la programació dels actes del Barri Diputació amb els de la revetlla de Sant Joan. Com veieu, he pogut aprofitar el recurs del petard, tot i que l'he hagut de modificar lleugerament, i també l'estampat de la mantellina, que ha passat a ser de color vermell.

Cleopatra, la gata psiquiatra 37

 Revista Metamorfosis núm. 97

El cartell de Barris 2025: el cartell acceptat

Seguim amb el cartell de Barris. 

Des de l'Ajuntament em van demanar concretament això: 

"Et volíem demanar si ens podries fer una segona proposta del cartell de Barris més senzilla, així com el cartell que ens has passat de Sant Joan que jugues més amb les lletres i es destaca un element principal de la festa. A la vegada, ens agradaria que aquest cartell fos adaptable a la Revetlla de Sant Joan, que sigui el mateix cartell amb alguna diferència i que inclogui la programació del Barri Diputació." (Nota: les negretes són meves.)

Com veieu, una mica enrevessat tot. Em vaig posar mans a l'obra i vaig començar a jugar amb els elements que ja tenia fruit del treball previ que havia fet per al TFG.

La tipografia Abril Fatface cobrava importància junt amb un altre element: la mantellina de la meva mare que ja tenia escanejada. El coet, que formava part del cartell de Sant Joan, el vaig passar al de Barris. Hi vaig afegir uns bastons picant i la coca, símbols del Rengle. I el color vermell de fons dels clavells, també element del Rengle, que contrastava fortament amb el negre de la mantellina. 

El disseny va agradar, però encara em van demanar unes altres modificacions:

"Els colors vermells i negre els associem més als diables i a la Festa Major i no ens acaben d'encaixar gaire amb la Festa de Barris. Com a proposta, com veuries tirar més cap a uns colors més pastel com els tons dels confits o el groc del cartell anterior de barris i continuar jugant amb la mantellina (blanca o negre) o com a textura? 
Així mateix, quan et deia d'integrar la revetlla de Sant Joan amb el cartell de Barris, no em referia això. Em referia a fer un cartell de barris (independentment de la revetlla) i un segon cartell de Barris on s'adaptés a la revetlla de Sant Joan, m'explico? Sé que és una mica enrevessat, però d'entrada ens interessa tenir el cartell de Barris i, després, ja ens mirarem com fem el de Sant Joan. Per tant, nosaltres trauríem el coet i la coca de St. Joan, però deixaríem els dos bastons fent de lletra A."

Malgrat que m'havia esforçat a trobar una fotografia d'una coca de forner (la típica que es reparteix al Rengle), la coca s'havia associat a la coca de Sant Joan, i el petard també. Em va tocar substituir la coca per una paperina de confits i el coet per un clavell. Tal com em demanaven, vaig passar el fons a color groc pastel i vaig apagar l'opacitat original del negre de la mantellina perquè el contrast no fos tan potent. I finalment! Per fi! El cartell va quedar acceptat.

Pel que fa als elements utilitzats que no són totalment meus i que he modificat per adaptar-los al cartell són: els bastons, la coca i el clavell. Tant els bastons com el clavell són extrets de Freepik (Macrovector per als bastons, el clavell és una fotografia d'autor desconegut passada a vectors per una servidora). 
La coca és una fotografia "robada" d'internet (Coques de Perafita, Forn Franquesa) i transformada a vectors (em sap greu, als bancs d'imatges no trobava cap "coca", i menys coca de forner, lliure de pagament).

Primer disseny del cartell redissenyat

Cartell acceptat

Bàner 820x312

Post per a Instagram 1:1

Papereria del poble amb el cartell imprès.

Cartell de Barris 2025: el cartell que no ha pogut ser

Des de sempre que sento un afecte especial cap a la festa dels Barris de Sant Sadurní, per diferents motius:

1. La tradició és antiga i profundament genuïna i arrelada al nostre poble.
2. És una festa molt democràtica, ja que la celebració es trasllada cada dia a un barri diferent, portant la gresca on rarament se celebra res.  
3. Estan a les portes del bon temps i molt a prop de les vacances d'estiu. 
4. És una sorpresa saber en quins dies cauran, cosa que propicia la típica pregunta entre els veïns: "Aquest any, quan cauen els Barris?".
5. El meu barri, el Diputació, sempre ha tingut un vessant molt artístic, construint una falla que ha resultat emblemàtica, malgrat que els últims anys hagi entrat en decadència.
6. És una de les poques festes del poble on la meva família hi hem participat activament, i en general, en guardem bons records.
7. A tots els barris es regala xocolata i coca, i al primer de tots, que aglutina a tot el poble, també una paperina de confits. 

No sé si em deixo cap altre motiu, però està clar que soc una ferma defensora dels Barris. 

Malauradament, com deia abans amb la falla, penso que aquestes festes s'estan morint a poc a poc i des de fa temps. Principalment per la falta de relleu generacional i per un poble que ha crescut en habitants, uns nouvinguts que no entenen la festa i no se la senten seva. Altres motius que també contribueixen a la pèrdua de l'interès per aquesta celebració pot ser la seva arrel catòlica relacionada amb les festes del Corpus Christi (l'endemà de la celebració de cada barri se sol anar a missa). També el fet que, menys els barris que cauen en cap de setmana, l'endemà sigui dia laborable i/o lectiu i calgui llevar-se d'hora, etc. Jo crec que són unes festes que s'haurien de reformular si no volem que s'acabin perdent del tot. És una llàstima, però els temps han canviat. 

Bé, ja paro de donar-hi voltes i em centro en el què ens interessa en aquest blog: el disseny. 
I és que sí, el cartell de barris és el sisè cartell i penúltim de la sèrie de cartells dissenyats per les festes del poble.

Com sabeu, vaig seguint els estils històrics del cartellisme occidental, i aquest cop tocava l'estil americà dels anys 50-60. Les característiques d'aquest estil es poden resumir en: 

• Es mostren escenes costumistes de l’“American Way of Life” i d’allò que anomenem “el somni americà”. 
• La gràfica és totalment figurativa exaltant la bellesa femenina inspirada en actrius de cinema. 
• Els colors són llampants i es pretén imitar la fotografia. 
• L’ús de la tipografia és molt ric, barrejant estils, cossos i colors. 
• Malgrat alguns exemples com el de “We Can Do It!” (1943) de J. Howard Miller (1898–1985), es troben molts cartells publicitaris amb un cert to masclista, totalment acceptat en aquella època.

Però, ai l'as! A l'Ajuntament de la vila no ha agradat la proposta del cartell per ser una idea massa trencadora, i cito textualment: "la idea del cartell de Barris és bona, però mirant els cartells dels altres anys, tot i que no segueixen una mateixa estètica, creiem que tots segueixen una mateixa "línia" i el cartell que ens proposes es desmarxa d'aquesta "línia". No sé si ens expliquem gaire, però ens agradaria seguir amb la línia dels cartells dels anys anteriors, que potser eren més minimalistes/senzills.".

I aquest no ha estat l'únic escull, sinó que, com ja ha passat altres vegades, aquest any les festes dels Barris i la Revetlla de Sant Joan coincideixen en dates, així que m'han demanat "fusionar" els dos cartells. Sí, efectivament, l'últim cartell de la sèrie que havia dissenyat, era el de Sant Joan. Així que els dos cartells s'escaparan de la norma autoimposada de seguir un estil historicoartístic. Què hi farem, el client mana!

En aquesta publicació, com que ja s'està fent prou llarga, em centraré a comentar
el cartell descartat. I en la següent, ja parlaré del cartell acceptat. 

 

 

Sí, sí. Tal com veieu, el cartell de Barris que vaig proposar en primera instància, és la còpia adaptada d'un altre cartell americà de l'època. El fet és que, en aquest estil (com en el constructivisme) també estava bastant estancada pel que fa a idees, i va ser gràcies a la meva tutora, que em va proporcionar noves fonts gràfiques de cartells americans, que vaig tenir aquesta idea. Em va semblar un cartell divertit, cridaner que convidava a "consumir" la festa i feia dels confits, un element de desig. A part d'això, hi ha un detall més: la roba de la dona, primaveral, estampada amb clavells (Freepik / Sketchepedia), també és un tret descriptiu relacionat amb la festa. 

Pel que fa a la tipografia, vaig escollir una del tipus Didona o Moderna, amb serifes molt fines per evocar glamour: l'Abril Fatface de Google Fonts, dissenyada per TypeTogether. I com a font secundària, una d'estil cal·ligràfic, també de Google Fonts: la Dancing Script, dissenyada per Impallari Type, inspirada en les tipografies cal·ligràfiques dels anys 50.

Urban Sketch: Can Pàmies, Gelida

Si hi ha una paraula que pugui definir la jornada d'ahir a Can Pàmies, aquesta és "calor". A part de certs problemes de logística amb el transport públic que ja solen ser habituals i que converteixen cada sortida amb una autèntica marató: caminar, tren, minibús, torna a caminar... I és que trobar Can Pàmies no va ser fàcil: un gelidenc d'arrels africanes, amb molta bona voluntat i poc domini de la llengua castellana, juntament amb el GPS del mòbil, em van guiar fins a l'indret. Sí, també és veritat, que el meu sentit de l'orientació és nefast. 

Per un lapsus horari vaig agafar un tren abans de l'acordat amb la vilafranquina Rosalba i vaig poder arribar amb prou temps a Can Pàmies per poder degustar el berenar a base de coca de forner, palmeretes i beguda que ens havia preparat l'Ajuntament del poble, expressament pel grup d'Sketchers Penedès. I és que, a Gelida, sempre ens reben amb les mans obertes, i és habitual que ens convidin a esmorzar o a berenar sempre que hi hem anat. 

Can Pàmies és una casa senyorial situada en un indret privilegiat de Gelida, envoltada de bosc i ben a prop del Castell i l'església de Sant Pere de Gelida. Amb la música de la pianola de fons, i vilatans abillats exitosament amb vestits propis de l'època modernista perquè se celebraven les V Jornades del Modernisme de Gelida, es respirava una atmosfera ben bé d'una altra època. 

Aquest cop, l'assortiment de bons indrets per dibuixar era més aviat escàs. Vaig decidir col·locar-me en una escalinata de pedra, que dominava l'entrada a la finca, així podia vigilar si veia entrar la Rosalba, mentre dibuixava la panoràmica que es veia des de dalt de tot i em refeia de la calorada. A baix, en un escenari, hi havia l'esbart dansaire Rocasagna, assajant la pròxima actuació. 

Dibuixar tot el conjunt portava massa feina, i la calor em tenia mig marejada, així que vaig decidir dibuixar un margalló i el trosset de l'església que treia el cap entre els pins. Més tard vaig descobrir que m'havia situat en un lloc on estava prohibit l'accés perquè, les lloses de les escales, en passar-hi per sobre, ballaven, i hi havia perill de caure escales avall. Malauradament, molta gent m'havia imitat, i havien creuat la tanca i el precinte de seguretat per seure en aquell punt amb vistes estratègiques. Quan encara no havia passat a tinta l'últim esbós, vaig veure arribar la Rosalba, i vaig baixar escales avall per buscar un nou punt de dibuix.

Ens va costar trobar un lloc arrecerat del sol, on poder seure i dibuixar la mansió tranquil·lament i amb tot detall, però al final el vam trobar enmig d'uns arbustos i en un pronunciat pendent que duia a una balconada de darrere la casa. Allà, amb la quantitat de detalls, el temps se'ns va tirar a sobre i quan ens en vam adonar, ja havien tocat les vuit del vespre i ens havíem perdut la foto conjunta que acostumem a fer al final. De fet, per un moment, vaig pensar que tothom havia marxat i que ens havíem quedat tancades dins la finca abandonada.

Finalment, no hi va haver temps de posar color als dibuixos. La meva intenció era fer-ho a casa, a partir de les fotos, però aquests dies vaig curta de temps i he decidit no fer-ho i deixar-los tal com estan. El color, i el dibuix en general, en diferit, no són pas el mateix. Així que, al final, només he passat a tinta el petit esbós de l'església que encara tenia a llapis.

Només puc acabar aquesta narració amb la frase: Tempus fugit. 

Fotografia del berenar feta per María Reinaldos.

Urban Sketch: Vinseum

Avui hem anat a dibuixar al Vinseum, el Museu de les Cultures del Vi de Catalunya. Hi hem estat molt benvinguts, tant els USK_Penedès com els USK_Sitges, que també hi eren convidats. Jordi Ribas, el responsable de les activitats del Vinseum, ens ha fet una breu introducció del què suposa el nou museu, tot just inaugurat el passat novembre. Un museu, renovació de l'antic, que llueix una rentada de cara i una adaptació a les noves tecnologies. Era un lloc que tenia moltes ganes de trepitjar, ja que des de ben petitona, a una excursió d'EGB no l'havia tornat a visitar, i ja no en recordava res.

Dibuixar en un museu té un gran avantatge, i és que, a diferència de la llum natural, les peces resten il·luminades de forma estàtica, i això fa que el què veus no es vagi transformant al llarg del temps. També estàs a resguard de les inclemències meteorològiques i d'altres canvis inesperats (gent que es mou, cotxes que aparquen davant del què estàs dibuixant, etc.).

Per altra banda, un dels inconvenients de dibuixar en un museu és la il·luminació artificial. Per exemple, la gerra de trasbalsar vi que he dibuixat, estava situada en un lloc en penombra i no acabava d'apreciar bé el què jo mateixa pintava sobre el paper.

Com sempre, el temps de dibuix es queda curt amb un parell d'hores, i més en un museu, on hi ha tantes peces juntes. Al final de tot, ens han convidat a pujar a l'última planta, que no està oberta als visitants, on ens hem fet la foto conjunta i hem pogut gaudir d'unes bones vistes de Vilafranca i també d'un refrigeri amb vi, cava i "picoteo".

Canviant una mica de tema, haig de dir que ja he solucionat el problema de falta de gamma de colors i per fi m'he comprat una caixa professional de 24 pastilles de colors; d'aquelles que les botigues d'art tenen tancades dins d'una vitrina sota pany i clau, perquè són extremadament cares. Sí, un luxe, que em crema a les mans. No l'he gosat estrenar encara avui, de lo impol·luta i brillant que està, i de ben embolicades que té les pastilles, talment com si fossin bombonets de qualitat extra.

Finalment, però, he volgut decorar la doble pàgina amb el logotip del Vinseum i a falta de color vi de Bordeus (o Penedès...), he hagut de (oh, sacrilegi!) obrir la primera pastilla del nou set. La qualitat de la marca (Winsor & Newton) es nota. També he estrenat nous pinzells d'aigua, de la marca japonesa Tombow, o sigui que he xalat com un nen amb un Ferrari. 

El petit accident ha estat quan he volgut esborrar el llapis de base de les lletres "Vinseum" i l'aquarel·la encara no estava seca, i... S'ha pelat el paper de la lletra M. :(

Cleopatra, la gata psiquiatra 36

 Revista Metamorfosis nº 96