dissabte, 24 de febrer de 2018

Comforting Jonghyun


Jonghyun va tenir una mala tarda, y com deia Chiquito de la Calzada, “una mala tarde la tiene cualquiera”. 
Costa molt acceptar el suïcidi d’algú que aparentment és molt afortunat: jove, guapo, amb milers de noies desitjant-lo, ric, sa, intel·ligent, amb talent. Poca esperança deixa als que no tenim res, o ben poca cosa, de tots aquests atributs. Jonghyun i jo no tenim res a veure. Ens diferenciem en edat, en sexe, en país, llengua i cultura, en raça, en vida. Però en certa manera després d’haver llegit la seva trista carta de comiat  puc dir que l’entenc. En certa manera és la carta d’algú que ha demanat ajuda i no l’ha rebuda. I no l’ha rebuda per una raó principal: pel tabú que hi ha a la societat en general i en especial a la societat coreana sobre la salut mental. Ja començant pels mateixos especialistes com psicòlegs i psiquiatres que fan ben poca cosa per normalitzar aquests trastorns i fer pedagogia. I això és una tasca a realitzar urgentment. Anem tard i mentre la ciència ha avançat a passos de gegant en la cura de les malalties somàtiques, en la investigació per trobar bons tractaments per les malalties mentals encara estem a la prehistòria. La resposta que Jonghyun va obtenir del seu metge al preguntar-li el perquè li passava allò va ser “perquè és la teva personalitat.”. “Què fàcil és ser metge” va pensar Jonghyun. Un dels errors que cometem habitualment és jutjar a la persona que es sent trista i fer-lo sentir culpable. Sí, jo també he comès aquest error i he jutjat a altres persones pel fet de si em semblava que el grau de tristesa que expressaven era raonable o proporcional al problema que tenien. Per altra banda, tots admirem les persones considerades “fortes” o, com s’anomena en psicologia, que tenen “resiliència”. Fa poc la contra de La Vanguardia parlava d’un cas d’una dona que va perdre la seva filla petita de pocs anys per un càncer, a la vegada que li trobaven un càncer de mama a ella, pel qual va perdre els dos pits. I que malgrat això, aquesta dona afirmava que no havia perdut les ganes de viure, cosa que és admirable però que no ha de servir per desmerèixer les persones que no tenen aquesta capacitat especial per afrontar les adversitats. Perquè, realment, la biologia, quan funciona correctament, ens enganya. És a dir, sabem que envellirem, que emmalaltirem, que ho passarem malament i que per si no fos poc, al final morirem. I malgrat això som feliços i avancem i vivim. La biologia ens enganya amb neurotransmissors que ens produeixen felicitat i gràcies a això les tristeses són superables i podem sentir els petits plaers de la vida. Però què passa si aquests neurotransmissors es debiliten per algunes circumstàncies? Potser per un nivell alt d’exigència i acumulació d’estrés, com segurament era el cas de Jonghyun, o alguna altra causa que només les persones més íntimes podien conèixer. Com podrem entendre què li passava realment a Jonghyun en un món on tot són aparences? 
Espero que la mort de Jonghyun serveixi per despertar consciències. Per reflexionar que no hi ha una barrera que separa les persones mentalment sanes de les que no. Que algun dia, aquella persona que semblava perfecta i que era estimada, que somreia cada dia, hagi decidit deixar d’existir. La mort de Jonghyun ha posat al descobert moltes fans del grup musical amb problemes de depressió i per les quals, els brillants nois del grup SHINee amb les seves cançons plenes d’energia, color i esperança feien que poguessin tirar endavant en el seu dia a dia. Quina ironia que algú encarregat de repartir felicitat hagi mort de tristesa. Però si ho pensem bé, quan estàs dins de la indústria, qui pot ser el teu ídol? Qui pot ser la persona que “t’enganyi” amb el seu somriure dolç quan ja coneixes les trampes i les falsedats que es fan servir per aparentar ser una persona perfecta? Qui pot ser l’ídol d’un ídol? 
Jonghyun acabava la carta de comiat desitjant que li diguessin que durant la vida ho havia fet bé, buscant l’aprovació de la gent. Però en aquest cas no es tracta de fer-ho bé o malament, ja que és com demanar a un diabètic que s’esforci a fabricar insulina. No és una qüestió d’esforç. De totes maneres, és obvi que ho va fer realment molt bé. Per la meva part espero que la biologia (o la química) em segueixi enganyant força. I espero que els éssers vius siguem alguna cosa més que biologia i realment existeixi l’ànima eterna i immortal. 
Per últim, m’agradaria demanar tant a les agències d’ídols com a les fans que vetllin per la intimitat i la felicitat en la vida privada d’aquests, és a dir, està bé que tinguin nòvia (o nòvio) o que cometin errors, són humans. Sobretot, volem que siguin feliços.


Aquarel·la (amb tocs de gouache blanc, acrílic, grafit i llàpissos de color)

Procés de creació:
des del primer esbós a llapis, dibuix entintat amb retolador i
finalment acolorit en paper d'aquarel·la amb textura rugosa i d'alt gramatge
(el primer cop que utilitzo aquest tipus de paper).