Cartell de Barris 2025: el cartell que no ha pogut ser

Des de sempre que sento un afecte especial cap a la festa dels Barris de Sant Sadurní, per diferents motius:

1. La tradició és antiga i profundament genuïna i arrelada al nostre poble.
2. És una festa molt democràtica, ja que la celebració es trasllada cada dia a un barri diferent, portant la gresca on rarament se celebra res.  
3. Estan a les portes del bon temps i molt a prop de les vacances d'estiu. 
4. És una sorpresa saber en quins dies cauran, cosa que propicia la típica pregunta entre els veïns: "Aquest any, quan cauen els Barris?".
5. El meu barri, el Diputació, sempre ha tingut un vessant molt artístic, construint una falla que ha resultat emblemàtica, malgrat que els últims anys hagi entrat en decadència.
6. És una de les poques festes del poble on la meva família hi hem participat activament, i en general, en guardem bons records.
7. A tots els barris es regala xocolata i coca, i al primer de tots, que aglutina a tot el poble, també una paperina de confits. 

No sé si em deixo cap altre motiu, però està clar que soc una ferma defensora dels Barris. 

Malauradament, com deia abans amb la falla, penso que aquestes festes s'estan morint a poc a poc i des de fa temps. Principalment per la falta de relleu generacional i per un poble que ha crescut en habitants, uns nouvinguts que no entenen la festa i no se la senten seva. Altres motius que també contribueixen a la pèrdua de l'interès per aquesta celebració pot ser la seva arrel catòlica relacionada amb les festes del Corpus Christi (l'endemà de la celebració de cada barri se sol anar a missa). També el fet que, menys els barris que cauen en cap de setmana, l'endemà sigui dia laborable i/o lectiu i calgui llevar-se d'hora, etc. Jo crec que són unes festes que s'haurien de reformular si no volem que s'acabin perdent del tot. És una llàstima, però els temps han canviat. 

Bé, ja paro de donar-hi voltes i em centro en el què ens interessa en aquest blog: el disseny. 
I és que sí, el cartell de barris és el sisè cartell i penúltim de la sèrie de cartells dissenyats per les festes del poble.

Com sabeu, vaig seguint els estils històrics del cartellisme occidental, i aquest cop tocava l'estil americà dels anys 50-60. Les característiques d'aquest estil es poden resumir en: 

• Es mostren escenes costumistes de l’“American Way of Life” i d’allò que anomenem “el somni americà”. 
• La gràfica és totalment figurativa exaltant la bellesa femenina inspirada en actrius de cinema. 
• Els colors són llampants i es pretén imitar la fotografia. 
• L’ús de la tipografia és molt ric, barrejant estils, cossos i colors. 
• Malgrat alguns exemples com el de “We Can Do It!” (1943) de J. Howard Miller (1898–1985), es troben molts cartells publicitaris amb un cert to masclista, totalment acceptat en aquella època.

Però, ai l'as! A l'Ajuntament de la vila no ha agradat la proposta del cartell per ser una idea massa trencadora, i cito textualment: "la idea del cartell de Barris és bona, però mirant els cartells dels altres anys, tot i que no segueixen una mateixa estètica, creiem que tots segueixen una mateixa "línia" i el cartell que ens proposes es desmarxa d'aquesta "línia". No sé si ens expliquem gaire, però ens agradaria seguir amb la línia dels cartells dels anys anteriors, que potser eren més minimalistes/senzills.".

I aquest no ha estat l'únic escull, sinó que, com ja ha passat altres vegades, aquest any les festes dels Barris i la Revetlla de Sant Joan coincideixen en dates, així que m'han demanat "fusionar" els dos cartells. Sí, efectivament, l'últim cartell de la sèrie que havia dissenyat, era el de Sant Joan. Així que els dos cartells s'escaparan de la norma autoimposada de seguir un estil historicoartístic. Què hi farem, el client mana!

En aquesta publicació, com que ja s'està fent prou llarga, em centraré a comentar
el cartell descartat. I en la següent, ja parlaré del cartell acceptat. 

 

 

Sí, sí. Tal com veieu, el cartell de Barris que vaig proposar en primera instància, és la còpia adaptada d'un altre cartell americà de l'època. El fet és que, en aquest estil (com en el constructivisme) també estava bastant estancada pel que fa a idees, i va ser gràcies a la meva tutora, que em va proporcionar noves fonts gràfiques de cartells americans, que vaig tenir aquesta idea. Em va semblar un cartell divertit, cridaner que convidava a "consumir" la festa i feia dels confits, un element de desig. A part d'això, hi ha un detall més: la roba de la dona, primaveral, estampada amb clavells (Freepik / Sketchepedia), també és un tret descriptiu relacionat amb la festa. 

Pel que fa a la tipografia, vaig escollir una del tipus Didona o Moderna, amb serifes molt fines per evocar glamour: l'Abril Fatface de Google Fonts, dissenyada per TypeTogether. I com a font secundària, una d'estil cal·ligràfic, també de Google Fonts: la Dancing Script, dissenyada per Impallari Type, inspirada en les tipografies cal·ligràfiques dels anys 50.