Urban Sketch: Can Pàmies, Gelida

Si hi ha una paraula que pugui definir la jornada d'ahir a Can Pàmies, aquesta és "calor". A part de certs problemes de logística amb el transport públic que ja solen ser habituals i que converteixen cada sortida amb una autèntica marató: caminar, tren, minibús, torna a caminar... I és que trobar Can Pàmies no va ser fàcil: un gelidenc d'arrels africanes, amb molta bona voluntat i poc domini de la llengua castellana, juntament amb el GPS del mòbil, em van guiar fins a l'indret. Sí, també és veritat, que el meu sentit de l'orientació és nefast. 

Per un lapsus horari vaig agafar un tren abans de l'acordat amb la vilafranquina Rosalba i vaig poder arribar amb prou temps a Can Pàmies per poder degustar el berenar a base de coca de forner, palmeretes i beguda que ens havia preparat l'Ajuntament del poble, expressament pel grup d'Sketchers Penedès. I és que, a Gelida, sempre ens reben amb les mans obertes, i és habitual que ens convidin a esmorzar o a berenar sempre que hi hem anat. 

Can Pàmies és una casa senyorial situada en un indret privilegiat de Gelida, envoltada de bosc i ben a prop del Castell i l'església de Sant Pere de Gelida. Amb la música de la pianola de fons, i vilatans abillats exitosament amb vestits propis de l'època modernista perquè se celebraven les V Jornades del Modernisme de Gelida, es respirava una atmosfera ben bé d'una altra època. 

Aquest cop, l'assortiment de bons indrets per dibuixar era més aviat escàs. Vaig decidir col·locar-me en una escalinata de pedra, que dominava l'entrada a la finca, així podia vigilar si veia entrar la Rosalba, mentre dibuixava la panoràmica que es veia des de dalt de tot i em refeia de la calorada. A baix, en un escenari, hi havia l'esbart dansaire Rocasagna, assajant la pròxima actuació. 

Dibuixar tot el conjunt portava massa feina, i la calor em tenia mig marejada, així que vaig decidir dibuixar un margalló i el trosset de l'església que treia el cap entre els pins. Més tard vaig descobrir que m'havia situat en un lloc on estava prohibit l'accés perquè, les lloses de les escales, en passar-hi per sobre, ballaven, i hi havia perill de caure escales avall. Malauradament, molta gent m'havia imitat, i havien creuat la tanca i el precinte de seguretat per seure en aquell punt amb vistes estratègiques. Quan encara no havia passat a tinta l'últim esbós, vaig veure arribar la Rosalba, i vaig baixar escales avall per buscar un nou punt de dibuix.

Ens va costar trobar un lloc arrecerat del sol, on poder seure i dibuixar la mansió tranquil·lament i amb tot detall, però al final el vam trobar enmig d'uns arbustos i en un pronunciat pendent que duia a una balconada de darrere la casa. Allà, amb la quantitat de detalls, el temps se'ns va tirar a sobre i quan ens en vam adonar, ja havien tocat les vuit del vespre i ens havíem perdut la foto conjunta que acostumem a fer al final. De fet, per un moment, vaig pensar que tothom havia marxat i que ens havíem quedat tancades dins la finca abandonada.

Finalment, no hi va haver temps de posar color als dibuixos. La meva intenció era fer-ho a casa, a partir de les fotos, però aquests dies vaig curta de temps i he decidit no fer-ho i deixar-los tal com estan. El color, i el dibuix en general, en diferit, no són pas el mateix. Així que, al final, només he passat a tinta el petit esbós de l'església que encara tenia a llapis.

Només puc acabar aquesta narració amb la frase: Tempus fugit. 

Fotografia del berenar feta per María Reinaldos.