Com un concurs de la tele

No acabo d'estar satisfeta amb la il.lustració que avui us presento. Bé, això és una cosa que em sol passar no tant sols quan faig algun dibuix sinó en la vida en general. Es podria dir que sóc una insatisfeta compulsiva.
Fer un dibuix és com participar a un d'aquells concursos de la tele on quan arriba el clímax del concurs, el presentador t'ofereix dues opcions: o bé plantar-te i quedar-te amb el que ja tens o bé seguir jugant per guanyar molt més i arriscar-te també a perdre-ho tot. Jo, en el cas del dibuix (mai en el cas de la vida) sempre decideixo arriscar-me i anar més enllà. Em miro el dibuix i dic: ara està bé, m'agrada. Però encara podria millorar-lo. Llavors, hi poso una ombra aquí, un degradat allà, una ratlla més enllà, etc., etc. fins que noto que m'he passat de la ratlla (mai més ben dit) i ja fa una estona que literalment l'estic cagant. Llavors és quan decideixo plegar veles, abans que el dany sigui irreparable.
De fet, com en un concurs, l'atzar hi té molt a veure. La gent es pensa que sé tots els passos que seguiré, i la veritat és que només em deixo guiar per l'intuició. Per això mai sé quan estarà acabat un dibuix, cosa que fa que la gent m'esperoni amb frases com "Què? Encara no està? Deixa'l així que ja m'agrada! No el toquis més!". Un dibuix està acabat quan la divina providència vol que ho estigui.

Aquest camí

ja no el recorre ningú

tret del crepuscle.

-Matsuo Basho-

Aquarel.la.