Paisatge amb línia i taca

Aquesta és la mateixa pràctica que l'anterior, la del gat manekineko, però representant un paisatge.

Manekineko

Pràctica de dibuix d'un objecte utilitzant només la línia, només la textura (taca) i, finalment, combinant la línia i la textura.

Nu de dona de Lluïsa Vidal (1876-1918)

Aquest semestre estic cursant a la UOC l'assignatura de Taller de Dibuix. El primer dels exercicis ha estat escollir un dibuix realitzat per un artista consagrat del món de l'art dins d'un llistat de noms de la talla de Leonardo Da Vinci, Rubens, Rembrandt, Miquel Àngel, i un llarg etcètera.

L'elecció ha estat difícil, i finalment he decidit decantar-me per aquest nu tan elegant d'una artista modernista de casa nostra però gens coneguda: Lluïsa Vidal. 

Fa temps que busco referents clàssics en el món de l’art del gènere femení. Em pregunto perquè seguim ignorant el talent femení en els llibres, en els museus, a les aules, etc.

És veritat que per diversos motius tan evidents com el fet de viure en una societat patriarcal i masclista on les dones tenim la vida restringida a un paper merament reproductiu, en el món de l’art i també en el de la ciència i en tants d'altres camps del coneixement, la presència femenina ha estat històricament poca. 

Però també és veritat que aquest no és un motiu suficient per seguir amagant aquelles que sí que hi van ser, potser únicament el què fa falta és una mica més d’investigació i forçar-ne la visibilitat.

 

L'original

Comforting Jonghyun

Jonghyun va tenir una mala tarda, y com deia Chiquito de la Calzada, “una mala tarde la tiene cualquiera”. 

Costa molt acceptar el suïcidi d’algú que aparentment és molt afortunat: jove, guapo, amb milers de noies desitjant-lo, ric, sa, intel·ligent, amb talent. Poca esperança deixa als que no tenim res, o ben poca cosa, de tots aquests atributs. Jonghyun i jo no tenim res a veure. Ens diferenciem en edat, en sexe, en país, llengua i cultura, en raça, en vida. Però en certa manera després d’haver llegit la seva trista carta de comiat  puc dir que l’entenc. En certa manera és la carta d’algú que ha demanat ajuda i no l’ha rebuda. I no l’ha rebuda per una raó principal: pel tabú que hi ha a la societat en general i en especial a la societat coreana sobre la salut mental. Ja començant pels mateixos especialistes com psicòlegs i psiquiatres que fan ben poca cosa per normalitzar aquests trastorns i fer pedagogia. I això és una tasca a realitzar urgentment. Anem tard i mentre la ciència ha avançat a passos de gegant en la cura de les malalties somàtiques, en la investigació per trobar bons tractaments per les malalties mentals encara estem a la prehistòria. La resposta que Jonghyun va obtenir del seu metge al preguntar-li el perquè li passava allò va ser “perquè és la teva personalitat.”. “Què fàcil és ser metge” va pensar Jonghyun. Un dels errors que cometem habitualment és jutjar a la persona que es sent trista i fer-lo sentir culpable. Sí, jo també he comès aquest error i he jutjat a altres persones pel fet de si em semblava que el grau de tristesa que expressaven era raonable o proporcional al problema que tenien. Per altra banda, tots admirem les persones considerades “fortes” o, com s’anomena en psicologia, que tenen “resiliència”. Fa poc la contra de La Vanguardia parlava d’un cas d’una dona que va perdre la seva filla petita de pocs anys per un càncer, a la vegada que li trobaven un càncer de mama a ella, pel qual va perdre els dos pits. I que malgrat això, aquesta dona afirmava que no havia perdut les ganes de viure, cosa que és admirable però que no ha de servir per desmerèixer les persones que no tenen aquesta capacitat especial per afrontar les adversitats. Perquè, realment, la biologia, quan funciona correctament, ens enganya. És a dir, sabem que envellirem, que emmalaltirem, que ho passarem malament i que per si no fos poc, al final morirem. I malgrat això som feliços i avancem i vivim. La biologia ens enganya amb neurotransmissors que ens produeixen felicitat i gràcies a això les tristeses són superables i podem sentir els petits plaers de la vida. Però què passa si aquests neurotransmissors es debiliten per algunes circumstàncies? Potser per un nivell alt d’exigència i acumulació d’estrés, com segurament era el cas de Jonghyun, o alguna altra causa que només les persones més íntimes podien conèixer. Com podrem entendre què li passava realment a Jonghyun en un món on tot són aparences? 

Espero que la mort de Jonghyun serveixi per despertar consciències. Per reflexionar que no hi ha una barrera que separa les persones mentalment sanes de les que no. Que algun dia, aquella persona que semblava perfecta i que era estimada, que somreia cada dia, hagi decidit deixar d’existir. La mort de Jonghyun ha posat al descobert moltes fans del grup musical amb problemes de depressió i per les quals, els brillants nois del grup SHINee amb les seves cançons plenes d’energia, color i esperança feien que poguessin tirar endavant en el seu dia a dia. Quina ironia que algú encarregat de repartir felicitat hagi mort de tristesa. Però si ho pensem bé, quan estàs dins de la indústria, qui pot ser el teu ídol? Qui pot ser la persona que “t’enganyi” amb el seu somriure dolç quan ja coneixes les trampes i les falsedats que es fan servir per aparentar ser una persona perfecta? Qui pot ser l’ídol d’un ídol? 

Jonghyun acabava la carta de comiat desitjant que li diguessin que durant la vida ho havia fet bé, buscant l’aprovació de la gent. Però en aquest cas no es tracta de fer-ho bé o malament, ja que és com demanar a un diabètic que s’esforci a fabricar insulina. No és una qüestió d’esforç. De totes maneres, és obvi que ho va fer realment molt bé. Per la meva part espero que la biologia (o la química) em segueixi enganyant força. I espero que els éssers vius siguem alguna cosa més que biologia i realment existeixi l’ànima eterna i immortal. 
Per últim, m’agradaria demanar tant a les agències d’ídols com a les fans que vetllin per la intimitat i la felicitat en la vida privada d’aquests, és a dir, està bé que tinguin nòvia (o nòvio) o que cometin errors, són humans. Sobretot, volem que siguin feliços.

Aquarel·la (amb tocs de gouache blanc, acrílic, grafit i llàpissos de color)

Procés de creació:
des del primer esbós a llapis, dibuix entintat amb retolador i
finalment acolorit en paper d'aquarel·la amb textura rugosa i d'alt gramatge
(el primer cop que utilitzo aquest tipus de paper).

Nadelírium

Novament publico un treball entregat a l'assignatura de Tècniques de creativitat. Es tractava, aquest cop, de crear un mite-maniquí basant-se en la mitologia i els éssers fantàstics. L'enunciat deia així:

"Des d’aquest mateix instant, el teu maniquí articulat 'mor' com a eina per practicar el dibuix i es prepara per renéixer com a ésser mitològic de forma i poders imaginables només en la teva ment. Per tal que el maniquí es transformi, tu ho hauràs de fer primer: adquiriràs el rol d’un déu creatiu totpoderós, rebutjaràs tots els pensaments lògics i terrenals i, fent ús dels superpoders que et proporcionen les tècniques creatives, donaràs forma i contingut a aquesta criatura en part maniquí, en part...???"

El quadern de pensar

Aquest segurament serà l'últim post de l'any, i per això me l'he reservat ben contundent almenys en quantitat de gargots.
Són una sèrie de dibuixos que vaig fer en un dels exercicis de l'assignatura tècniques de creativitat de la UOC (si estàs fent l'assignatura no val a copiar-se!!!). En aquesta assignatura ens han enviat a casa un maniquí de fusta dels clàssics que s'utilitzen a les classes d'art i un quadern titulat "Quadern de pensar. Penso, així creo." En aquest quadern de 96 pàgines es proposaven diversos exercicis creatius utilitzant diferents tècniques i l'objectiu era esprémer al màxim la figura del maniquí.
Aquí us deixo amb la recopilació de dibuixos que vaig fer entorn del maniquí.
Bon any nou 2018!

Eitoku Gakuen

Aquest passat Saló del manga de Barcelona i amb motiu de la visita de la mangaka Yoko Kamio, teníem previst amb unes amigues de disfressar-nos amb l'uniforme escolar de l'acadèmia Eitoku Gakuen on estudiava la Tsukushi Makino a l'obra Hana yori dango.
Finalment no vàrem arribar a fer el cosplay, però aquí us deixo l'escut de l'acadèmia que vaig traçar en Illustrator fent servir de base alguna captura ampliada del "dorama". Val a dir que hi vaig posar força imaginació i que els dos lleons que hi apareixen provenen del lleó que apareix a l'escut de l'Ajuntament de la ciutat de Lleó, i la corona és la de l'escut espanyol.