Ayako

He dubtat molt en si fer aquesta entrada o no, però al final he decidit fer-la. 

Vaig conèixer l'Ayako fa molts anys, cap al 2003 em sembla recordar. Me la va presentar la meva amiga Hiroko, i gràcies a elles vaig poder trepitjar per primer cop la seu de la Universitat de Barcelona, ja que em van demanar que les acompanyés el dia que s'hi van anar a examinar d'espanyol, idioma que totes dues estudiaven. 

Va ser curiós, perquè la Hiroko, que va viure força anys a Sant Sadurní (i just al mateix carrer on jo visc!), va servir-me de pont per conèixer una microcomunitat de japonesos de la meva mateixa franja d'edat que vivien a Barcelona. De cop i volta, un poble com Sant Sadurní d'Anoia es va agermanar amb un país a l'altra punta de món! 

L'Ayako, si no vaig errada, va venir a Barcelona perquè estava especialitzada a cobrir periodísticament les competicions de waterpolo. La dificultat comunicativa entre nosaltres (malgrat que elles tenien un molt bon nivell d'espanyol) i la poca inclinació personal a fer preguntes massa íntimes per vergonya i per no faltar a l'educació, va fer que encara ara, molts dels seus detalls biogràfics siguin un misteri per mi. El fet és que els anys van anar passant, la Hiroko se'n va tornar al seu país i, malgrat que jo vaig continuar estudiant l'idioma japonès, vam perdre una mica el contacte. 

El 2016, però, en fer el meu primer viatge en solitari al Japó, vaig tenir l'oportunitat de quedar amb elles dues. Sobretot amb l'Ayako, qui em va acompanyar en tot moment i, fins i tot, em va acollir una nit a casa seva. Vaig poder conèixer el seu pare i la universitat de Waseda, on va estudiar. Per la meva sorpresa, vaig descobrir que la seva professió real era la de professora de ballet clàssic. 

En tot cas, l'Ayako destacava per la seva afabilitat, la seva puresa i franquesa, pel seu respecte i humilitat. Una "akarui hito" en japonès, una persona brillant, traduït literalment. Al seu costat sempre em vaig sentir bé.

L'últim cop que ens vam veure va ser l'any 2018, l'últim viatge que vaig fer al Japó. Com sempre, vaig passar una bona estona al seu costat, i en guardo molts records. Un dels quals és la següent conversa: 

-Bé, Anna, has vingut al Japó el 2016 i el 2018, llavors, toca tornar-nos a veure el 2020, no? 

-Sí, pot ser sí.- li vaig dir jo. -El 2020 seran els Jocs Olímpics de Tòquio! Potser intentaré fer-me voluntària olímpica. Seria una bona experiència, no creus?

Però, mentre deia aquestes paraules, dintre meu hi pesava certa sensació de malastrugança...

Finalment, com sabeu, l'any 2020 va arribar la pandèmia i ho va capgirar tot. Els Jocs Olímpics es van posposar per al 2021, encara amb moltes restriccions, i van ser uns Jocs, a parer meu, poc memorables. Però a més d'això, l'Ayako em va confirmar que tenia càncer d'ovari. 

Fa pocs dies, la Hiroko em va contactar novament de part de l'Ayako. "Escriu-li i tracta d'animar-la", em va dir. Li vaig escriure i també li vaig fer un retrat basant-me en una de les selfies que ens vam fer el 2018. L'Ayako mai em va contestar, però sota del meu missatge i del meu dibuix hi va posar un cor.

El seu perfil segueix a Facebook, amb la seva fotografia elegant i somrient. El retrat que li he fet no li fa justícia. L'Ayako era molt més maca. 

Cuideu a les persones, perquè mai sabeu quan serà l'últim cop que les veureu. Ayako, moltes gràcies per tot.