He dubtat molt en si fer aquesta entrada o no, però al final he decidit fer-la.
Vaig
conèixer l'Ayako fa molts anys, cap al 2003 em sembla recordar. Me la
va presentar la meva amiga Hiroko, i gràcies a elles vaig poder
trepitjar per primer cop la seu de la Universitat de Barcelona, ja que
em van demanar que les acompanyés el dia que s'hi van anar a examinar
d'espanyol, idioma que totes dues estudiaven.
Va ser curiós,
perquè la Hiroko, que va viure força anys a Sant Sadurní (i just
al mateix carrer on jo visc!), va servir-me de pont per conèixer una
microcomunitat de japonesos de la meva mateixa franja d'edat que vivien a
Barcelona. De cop i volta, un poble com Sant Sadurní d'Anoia es va
agermanar amb un país a l'altra punta de món!
L'Ayako, si no vaig
errada, va venir a Barcelona perquè estava especialitzada a cobrir
periodísticament les competicions de waterpolo. La dificultat
comunicativa entre nosaltres (malgrat que elles tenien un molt bon
nivell d'espanyol) i la poca inclinació personal a fer preguntes massa
íntimes per vergonya i per no faltar a l'educació, va fer que encara
ara, molts dels seus detalls biogràfics siguin un misteri per mi. El fet
és que els anys van anar passant, la Hiroko se'n va tornar al seu
país i, malgrat que jo vaig continuar estudiant l'idioma japonès, vam
perdre una mica el contacte.
El 2016, però, en fer el meu primer
viatge en solitari al Japó, vaig tenir l'oportunitat de quedar amb elles
dues. Sobretot amb l'Ayako, qui em va acompanyar en tot moment i, fins i
tot, em va acollir una nit a casa seva. Vaig poder conèixer el seu pare
i la universitat de Waseda, on va estudiar. Per la meva sorpresa, vaig
descobrir que la seva professió real era la de professora de ballet
clàssic.
En tot cas, l'Ayako destacava per la seva afabilitat, la
seva puresa i franquesa, pel seu respecte i humilitat. Una "akarui
hito" en japonès, una persona brillant, traduït literalment. Al seu
costat sempre em vaig sentir bé.
L'últim cop que ens vam veure va
ser l'any 2018, l'últim viatge que vaig fer al Japó. Com sempre, vaig
passar una bona estona al seu costat, i en guardo molts records. Un dels
quals és la següent conversa:
-Bé, Anna, has vingut al Japó el 2016 i el 2018, llavors, toca tornar-nos a veure el 2020, no?
-Sí,
pot ser sí.- li vaig dir jo. -El 2020 seran els Jocs Olímpics de
Tòquio! Potser intentaré fer-me voluntària olímpica. Seria una bona
experiència, no creus?
Però, mentre deia aquestes paraules, dintre meu hi pesava certa sensació de malastrugança...
Finalment,
com sabeu, l'any 2020 va arribar la pandèmia i ho va capgirar tot. Els
Jocs Olímpics es van posposar per al 2021, encara amb moltes
restriccions, i van ser uns Jocs, a parer meu, poc memorables. Però a
més d'això, l'Ayako em va confirmar que tenia càncer d'ovari.
Fa
pocs dies, la Hiroko em va contactar novament de part de l'Ayako.
"Escriu-li i tracta d'animar-la", em va dir. Li vaig escriure i també li
vaig fer un retrat basant-me en una de les selfies que ens vam fer el 2018. L'Ayako mai em va contestar, però sota del meu missatge i del meu
dibuix hi va posar un cor.
El seu perfil segueix a Facebook, amb
la seva fotografia elegant i somrient. El retrat que li he fet no li fa
justícia. L'Ayako era molt més maca.
Cuideu a les persones, perquè mai sabeu quan serà l'últim cop que les veureu. Ayako, moltes gràcies per tot.
