Cleopatra, la gata psiquiatra 42

 Revista Metamorfosis, núm. 102

Urban Sketch: el port de Segur de Calafell

Bon any nou i bons dibuixos per tothom!

Ahir, la colla d'sketchers penedesencs vam sortir a dibuixar els paisatges mariners del port de Segur de Calafell. És una població que he trepitjat lleugerament pel fet de tenir-hi amistats, així que no m'era del tot estranya, tal com sí que ho són altres indrets on hem anat.

Hem començat l'any amb bastanta fredorada, ahir a les 9 del matí el termòmetre marcava 1Cº a Sant Sadurní, i el Meteocat assegurava que a Segur no es passaria dels 13Cº. Així que em vaig equipar amb dos parells de guants, una gorra de llana apelfada per dins (autoregal de Reis) i fins i tot una manta prima d'aquelles petites. Em direu exagerada, ho sé. Per sort, només vaig haver d'utilitzar la gorra i més que pel fred, ho vaig fer per intentar evitar que la llum del sol i els reflexos d'aquesta sobre l'aigua em molestessin la vista. 

Aquest cop, la Renfe va anar com una seda, tot s'ha de dir. Vam arribar molt puntuals, fins i tot abans de l'hora, i de seguida ens vam posar a dibuixar unes barquetes tradicionals de vela llatina que hi havien amarrades al port. La llàstima és que ens van dir que la majoria havien de sortir al mar a fer activitats nàutiques del club marítim. Com que em van assegurar que la barca anomenada Carlos Barral no es mouria del seu lloc, vaig decidir dibuixar-la. Curiosament, aquesta barca té més història de la que em pensava. La podeu llegir a l'enllaç que hi ha tot clicant el seu nom, unes línies més amunt.

Dibuixar barques i aigua és quelcom diferent del que fem habitualment. La dificultat principal d'aquest tipus d'elements és que es mouen lleugerament, i en el cas de les barques, la quantitat de cordes i amarratges que hi ha. En el cas de l'aigua, també té certa complicació haver de dibuixar els reflexos tant de la llum del sol com de les mateixes barques, i també encertar les tonalitats de verds i blaus. I sí, com vam estar comentant amb els companys sketchers, realment la tonalitat d'aquella aigua era més verda que blava.

Canviar d'ambient va bé, i l'estona passada al costat de l'aigua va ser ben entretinguda, amb les anades i vingudes de les barques i la gent, l'olor de l'aigua salada (i a vegades també del fum de la gasolina de les embarcacions), la conversa amb els companys sketchers i, fins i tot, amb el salt d'algun peix força gros que volia caçar-ne algun de més petit de dins d'un banc de peixets que voltava per la riba.

Vaig poder acabar el dibuix principal, amb temps de sobres, i vaig poder fer-ne un segon d'una altra barqueta més moderna, amarrada una mica més lluny. Aquest dibuix no vaig poder acabar-lo del tot, ja que la llum el sol reflectida a l'aigua em molestava molt i m'impedia veure els detalls. Crec que la barca portava per nom Maregassa. Finalment, va arribar la una del migdia, i els pinzells es van haver d'aturar per fer la foto-finish o fotografia final amb tots els participants. 

Art-teràpia

No volia començar l'any nou sense publicar el recull de creacions elaborades durant les cinc sessions d'art-teràpia que he rebut aquestes últimes setmanes. Vaig assabentar-me que es feien aquestes sessions a través d'AMTAES, i ja feia temps que participar-hi em cridava l'atenció. L'any passat, que estava més ocupada, no m'hi vaig inscriure, però aquest any no ho he volgut deixar escapar.

Les sessions han estat facilitades per la psicòloga Rocío Ramos, en format en línia a través de la plataforma Google Teams. Durant les sessions s'ha creat un espai tranquil, amb el to de veu i el ritme reposat de la Rocío i els companys d'experiència: David, Elisabet i Salud (aquesta última participant en dues sessions només). Cada setmana se'ns proposava un material a utilitzar, però cada persona era lliure de triar el material que utilitzaria finalment. Les sessions consistien en una entrada o espècie d'introducció on ens explicàvem com arribàvem emocionalment a la sessió i quins materials portàvem. Després començava l'espai de reflexió i la Rocío ens feia una breu proposta, sempre tot molt obert, i començàvem a crear. La Rocío ens marcava un temps, normalment uns 40 minuts, per elaborar el que havíem pensat, i quan ja havien passat, posàvem en comú el que havíem realitzat.

Potser aquesta gran llibertat creativa i aquesta falta de pautes o normes, el fet que tot fos tan obert, m'ha semblat una mica desconcertant, però ara que ho veig amb distància, penso que començo a entendre la idea clau de l'art-teràpia. En l'art-teràpia no hi ha un propòsit, només fluir amb el moment. No hi ha un component fort de psicoanàlisi, de treball d'emocions o sentiments. Només es tracta de viure sensorialment el moment present tal com es fa en la pràctica zen o en el mindfulness. Per acabar les sessions, la Rocío ens llegia un text poètic que ella havia creat mentre ens observava durant els minuts de creació, i molt sovint, intentàvem no quedar-nos només amb el sentit de la vista, sinó apreciar els sons, les textures, les olors, etc. Durant la creació, la Rocío també ens llegia algun text o poesia per seguir inspirant-nos. El no saber què passaria durant la sessió, penso que també és part de la gràcia de l'art-teràpia, de fet, la Rocío va comentar en algun moment l'"actitud performativa" (derivat del mot anglès performance) de les sessions.

Durant les trobades, no només dibuixàvem o pintàvem, sinó que també escrivíem i també érem convidats a posar un títol a l'obra i a firmar-la posant-hi la data. Sempre girant entorn de la idea del zaguán (paraula que jo desconeixia) o el rebedor d'una casa: un lloc de pas, on s'hi arriba i que al cap d'un temps d'estar-s'hi, s'abandona. I quan abandonàvem la sessió la tancàvem parlant de com ens n'anàvem emocionalment o interiorment.

Sota aquestes línies us deixo el cartell del taller i també les obres realitzades. 

 

A la primera sessió el material proposat va ser el paper de diferents textures, i el punt de partida creatiu va ser "el forat". No vaig escriure cap text, i el títol de l'obra el vaig incloure dins la creació. 

 

A la segona sessió, la proposta de material va ser la d'utilitzar un objecte quotidià, i jo vaig triar un raspall de dents per pintar textures junt amb pintura acrílica. Aquí, la proposta creativa va ser "un personatge". I com que tant a la primera obra com en aquesta vaig fer autoretrats, aquest egocentrisme em va portar a titular la segona obra: Jo, jo i jo.

El material proposat per a la tercera sessió va ser qualsevol pasta per modelar, i jo vaig triar la plastilina i el paper d'alumini. La proposta creativa no recordo ben bé quina va ser, però en tot cas, vam estar parlant dels quatre elements bàsics de les antigues civilitzacions: l'aigua, la terra, el foc i l'aire. També vam parlar de l'èter.  

En una segona fase creativa de la mateixa sessió, la Rocío ens va proposar crear alguna cosa en relació amb les creacions dels companys, i d'aquí va sorgir el pont entre dues muntanyes que es veu a la dreta de la fotografia.

El material proposat per la quarta sessió eren les pintures solubles en aigua. Jo vaig triar novament les pintures acríliques, tot i que en aquesta creació vaig fer servir també aquarel·la, retoladors i paper d'alumini. En aquesta sessió, l'input creatiu va ser l'aigua i el jardí, ja que el dia havia estat plujós i vam estar parlant de l'aigua.

I per últim, en la darrera sessió els materials proposats van ser materials de reciclatge o de la naturalesa. 

Així, que tot i que també va ser un dia plujós, vaig sortir al bosc a buscar materials, que els teniu recollits a la foto de sota. Un cop més, la proposta creativa va ser el tema del jardí, i com que jo vaig acabar bastant ràpid, vaig dedicar-me a pintar amb pintura acrílica els quatre elements fets amb plastilina de la tercera sessió. En l'art-teràpia, les obres mai estan tancades, i es poden reprendre obres anteriors. De fet, en les sessions presencials, la persona facilitadora sol custodiar totes les creacions fetes fins al final del conjunt de sessions.

Urban Sketch: cementiri de Vilafranca

El lema de la trobada d'ahir al cementiri de Vilafranca del Penedès va ser: pocs, però bons. I és que vam ser pocs els valents que ens hi vam trobar, potser pel fred, potser perquè anar al cementiri no convida, potser per la coincidència amb altres activitats nadalenques, etc. 

M'ha sorprès trobar tan poca informació a la xarxa de les esplèndides tombes que podem trobar en aquest cementiri i, en concret, de les dues peces escultòriques que vaig triar dibuixar. La primera, la d'una dona que reposa asseguda i amb els braços creuats juntament amb un ram de flors; i la segona la d'un àngel querubí o infant alat. 

Que difícil és, també, copsar amb el dibuix les belles expressions facials que aconsegueixen els escultors. Per últim, haig de dir que aquest cop, i sense que serveixi de precedent, he retocat digitalment les proporcions poc encertades de la dona asseguda. N'he reduït la mida del cap i engrandit una mica l'espatlla dreta. Així que, a dalt teniu el dibuix sense modificar, i a sota, el corregit junt amb una fotografia de l'estàtua original. Ha millorat una mica, però res a veure amb la bellesa de l'escultura, que val a dir que té una postura poc comuna i no pas fàcil de dibuixar, amb el cap una mica inclinat cap amunt.

Dibuixar estàtues és una cosa molt plaent, sempre que et quedin mínimament bé, perquè no es mouen!

Cleopatra, la gata psiquiatra 41

Normalment, no acostumo a comentar res de les tires de la Cleopatra, i segurament això sigui per mandra, encara que ho vulgui dissimular amb la justificació de "no hi ha res a dir, la tira s'ha d'entendre sense necessitat d'explicar-la, sinó, és que no és una bona tira". 

De totes maneres, en aquesta, no puc passar per alt dir que els fons que he utilitzat per a la primera i última vinyeta no els he creat jo. Sí, ho sé, quin fracàs com a dibuixant. Però no em veia amb cor de simular un paisatge urbà exterior prou realista perquè semblés un poble del Japó. Així que he utilitzat (calcat, diguem-ho pel seu nom) dues imatges trobades a internet. La primera, no sé a qui ni a què pertany, no ho he aconseguit trobar. I l'última, forma part d'un conegut fotograma de la conegudíssima pel·lícula d'anime "Your Name" ("Kimi no na wa"/君の名は). 

Deixo les imatges de referència que he utilitzat acompanyant aquestes línies. 

Revista Metamorfosis núm. 101 

Imatge d'autoria desconeguda

Fotograma de la pel·lícula Your Name

Fragment de l'anterior fotograma

Cartell per a la Diada de Santa LLúcia 2025 de Gelida

Aquesta tardor m'he presentat al concurs de disseny del cartell de la diada de Santa Llúcia de Gelida, que se celebra avui mateix (així que felicitats a totes les Llúcies i Lucías!!!). 

Malauradament, el cartell no ha resultat elegit. Curiosament, la proposta guanyadora, que trobo molt bonica i encertada, no dista tant de la meva (recomano que busqueu el cartell a les xarxes): una caldera com a element central, i tot de mans que afegeixen els diferents ingredients que porta l'escudella que se serveix tradicionalment el dia d'avui a Gelida. Jo li he donat un to més espiritual i, fins i tot i sense voler-ho, esotèric; mentre que el cartell guanyador, té un to més popular i participatiu. 

El títol sota el qual vaig presentar el cartell és: Escudella, aliment per l’ànima. A les bases del concurs, també es demanava fer una breu explicació del cartell que és la següent: 

Des del cel, la mà de Santa Llúcia posa el toc final a la recepta de l’escudella de Gelida, afegint-hi un polsim de cel, de llum i d’estels per escalfar els nostres cors. De l’olla, que ja bull, emana la fumera amb flaire deliciosa, tot dibuixant el nom del poble de Gelida, i és que l’olor d’escudella defineix aquest poble cada 13 de desembre.

La inspiració per realitzar aquest cartell m’ha vingut a partir de les fotografies vistes al blog La cuina violeta (entrada del dilluns 19 de desembre del 2022), de la fotògrafa tarragonina Nani Nolla, mentre m’estava documentant sobre la festa. Així que les seves fotografies m’han servit per dibuixar l’olla, que és l’element central del cartell. 

Crèdits del material gràfic:
Els ulls de Santa Llúcia han estat obtinguts mitjançant Freepik en llicència oberta, per ser posteriorment modificats i adaptats al cartell.

Tipografies:
Uncial Antiqua (Google Open Font). Dissenyada per Astigmatic.
Montserrat (Google Open Font). Dissenyada per Julieta Ulanovsky, Sol Matas, Juan Pablo del Peral, Jacques Le Bailly. 

I res més, només em queda desitjar-vos una bona diada de Santa Llúcia, patrona de la vista, i com diu la cançó: "Santa Llúcia de la Bisbal, tretze dies d'aquí a Nadal!".

Urban Sketch: Piera

La Rosalba, la meva actual companya-sketcher vilafranquina, i jo vam matinar el passat diumenge 30 de novembre per arribar-nos fins a Piera amb transport públic. Només per això ja ens haurien de donar un premi. Ens vam quedar penjades a Martorell una horeta ben bona per l'habitual retard de la Renfe, que ens va fer perdre l'enllaç amb els Ferrocarrils Catalans. Sort que el bon ambient sketcher i la bellesa del nucli antic de Piera, ens va compensar aquesta mala passada del lamentable servei ferroviari espanyol. 

El matí va ser assolellat, però bastant fred. Malgrat tot, jo anava ben abrigada i sota els porxos de la plaça Orpí hi vaig estar bastant còmoda, menys cada cop que passava un d'aquests cotxes SUV que s'han posat tan de moda, i que malauradament passaven cada dos per tres, com si fos la Meridiana de Barcelona. Que bé que s'hi estaria als pobles si es tallés completament el trànsit a aquest tipus de vehicles! És que a més a més, passaven per sota de la porxada! En fi, ja acabo amb la meva crítica a la mobilitat d'aquest país...

Com que vam arribar justes de temps, i sempre costa una estona decidir què dibuixar, no vaig poder acabar el dibuix dins les dues horetes i mitja estipulades. Així que vaig fer una foto, i el color el vaig acabar a casa.

Després de fer la foto conjunta de rigor, aquest cop també amb els companys Urban Sketchers Anoia, vam anar a dinar a la Societat del Foment de Piera, local noucentista de grans finestrals, situat allà mateix. Vam compartir l'àpat amb la Maika i el Jaume (si no recordo malament els noms), un bon entrecot i amanida, amb un pastís de formatge per postres.

Després vam arribar-nos fins al castell, l'església i el cementiri del poble, però ens ho vam trobar tot tancat, probablement perquè era l'hora de dinar d'un diumenge. Mira que de ganes de veure el famós Sant Crist de Piera, amb els seus cabells naturals, en teníem moltes, però el responsable de l'església no va tenir pietat de nosaltres i ens va tancar les portes quan hi volíem entrar. Una altra dada important és que Jaume I El Conqueridor va fer algunes estades en el castell d'aquesta vila. 

Després d'aquesta petita ruta, ja vam fer un pensament i vam enfilar el camí de tornada cap a l'estació de Piera, però el tren que anava cap a Martorell, tot just acabava de passar. Així que ens va tocar esperar una altra horeta, la qual cosa vam aprofitar per acabar d'entintar el dibuix que havia fet al matí (la Rosalba), i començar un sketch nou (una servidora), la Casa Rovira, situada al costat mateix de l'estació. Només vaig tenir temps d'esbossar-la a llapis, així que va tocar fer foto i tant la tinta com el color l'he acabat a casa, tot just ahir.