Bàsicament i per fer-ho ras i curt, un banc de temps és una xarxa d'intercanvi entre persones que ofereixen el que saben fer a altres persones i on la moneda de canvi és el temps enlloc dels diners.
Jo hi sóc inscrita i els meus oferiments són classes de dibuix o de japonès. El fet és que mai m'havia plantejat com ensenyar alguna cosa a algú i per primer cop he valorat encara més profundament la labor dels mestres i professors. Fins ara sempre havia jugat el paper d'alumne patint les dificultats d'aprendre, però ara també conec les dificultats i patiments d'ensenyar, i al contrari del què em pensava, no és fàcil fer-ho.
I encara és menys fàcil ensenyar a fer una cosa que no saps com l'has après. Perquè, i aquí ve la pregunta clau, el dibuixant neix o es fa?
Durant uns dies vaig anar de vòlit buscant per internet trucs fàcils per aprendre a dibuixar, em vaig comprar cinc llibres de tècniques de dibuix, perspectiva i anatomia (que bé que m'haguessin anat si els hagués tingut durant els meus anys de joventut aquests llibres!), em vaig rellegir alguns apunts que havia pres a l'escola de còmic Joso...
Com enfocaria una classe d'una hora i mitja? Primer vaig pensar d'ensenyar la construcció de la figura humana i el disseny de personatges a partir de l'arxiconegut conte de La caputxeta vermella. El fet és que, en general, a la celebració i a tots els tallers, els assistents van ser ben pocs. En el meu cas van ser dos nens, així que la cosa es va relaxar i va derivar en la creació lliure d'un personatge.
De totes maneres, mentres preparava la classe vaig fer aquests esbossos del conte:
 |
| Una caputxeta vermella ben eixerida |
 |
| Construcció d'una figura humana infantil (la Caputxeta) i de d'una àvia amb anatomia "grassoneta" |
 |
| Una àvia de constitució prima i el llop |
 |
| La casa de l'àvia |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada