diumenge, 27 d’abril del 2014

En Boti Boti i la Zum Zum

Avui he anat a la Biblioteca de Sant Sadurní d'Anoia (Biblioteca Ramon Bosch de Noya - http://bibliosantsadurni.blogspot.com.es/) a buscar un exemplar del nou conte (el tercer ja!) de les aventures de la mascota Boti Boti pel país del cava. La mascota va ser creada per Joan Subirana "Subi" i el conte per l'Anna Obiols, dos professionals en tota regla, dels quals vaig poder gaudir d'ells i del seu art en una espècie de màster-class que van fer ja fa bastants anys a l'Índex de Sant Sadurní.

La qüestió és que pensant, pensant, ja és ben irònic, que la fortuna elegís guanyadora la mascota d'una servidora, una sadurninenca de tota la vida, per il.lustrar la mascota no pas de la biblioteca de Sant Sadurní, sinó de la de Vilafranca del Penedès. I, per més inri, com se sol dir, que aquesta mascota s'assembli en forma i color a una fil.loxera. Us puc ben assegurar que tot ha estat fortuït i gens premeditat. Potser estaria bé que algún dia, en Boti Boti i la Zum Zum es coneguessin...

Sí, la Zum Zum és la mascota de la biblioteca Torras i Bages de Vilafranca del Penedès (http://www.vilafranca.org/html/biblioteca/index.html). La mascota va néixer com a híbrid entre papallona i llibre, perquè llegir un llibre fa que la nostra ment voli i les pàgines en són les ales, el vol és lliure, bonic, entramaliat com el d'una papallona. La mascota havia de ser simpàtica, que convidés els nens a llegir, per això la Zum Zum pot llegir fins a tres llibres a la vegada!

El cert és que vaig dissenyar la mascota atribuïnt-li un sexe masculí, ja que al concurs la vaig presentar sota el nom de "Llibri". Però gràcies a una votació-concurs popular entre tots els nens vilafranquins, la mascota va ser rebatejada amb el nom de la Zum Zum, així que deu ser una noia, no?

El primer cop que vaig veure el Boti Boti va ser després d'haver-me presentat al concurs de Vilafranca, i haig de dir que quan el vaig veure, vaig sentir que la mascota que jo havia presentat no hi estava a l'alçada. Potser la única pega que té en Boti Boti és que és un animal molt poc nostrat, però pel què fa a la "morfologia" és perfecte per representar-lo i fer-lo animat, cosa que li manca a la Zum Zum, que és difícil de "moure" i de plasmar en altres formes i suports, sobretot perquè té sis potes i perquè té un llibre enganxat a l'esquena imitant un parell d'ales.

Aquí us mostro dos dels dissenys que vaig fer. El primer, és el que vaig presentar al concurs, originalment estava colorejat a mà amb aquarel.la, però per fer-lo més fàcil de reproduir, posteriorment el vaig pintar amb l'ordinador. Es podria dir que aquesta va ser la primera vegada a la meva vida que vaig utilitzar l'ordinador per colorejar. El segon dibuix és el de la Zum Zum viatgera, amb un maletí replet de llibres que va viatjant a casa de cada nen vilafranquí. El disseny de la maleta, es veu que és una còpia de la maleta real que els hi arriba als nens. Si me l'hagués inventat, l'hagués fet més clàssica...





divendres, 21 de març del 2014

Rokurokubi Onna

El món està ple de grans artistes gràfics. Sense anar més lluny, l'altre dia, mentre esperava el tren a l'estació de la Sagrera, vaig veure una noia que estava fent una bonica il.lustració a llapis en un petit bloc. En una pàgina hi havia la cara d'un "Pierrot" bastant realista i a la següent estava acabant la cara d'una nena com si fos una nina de porcellana. Com que volia veure el màxim de detalls dels dibuixos que estava fent, vaig contorsionar el coll exageradament i descaradament, com si fos una Rokurokubi Onna. Per sort, com que la noia estava totalment "absorta" en el dibuix, no es va adonar de la meva presència... Ju, ju, ju...

 
Rokurokubi Onna (dona del coll llarg). Fantasma originari del folclore japonès.

dissabte, 1 de març del 2014

diumenge, 16 de febrer del 2014

Retrat amb pastels

Avui ho tenia tot apunt per il.lustrar un altre haiku de Matsuo Basho, però he notat que el què realment em venia de gust fer era un retrat amb pastel. Era un repte, perquè era el primer retrat utilitzant pastels que feia i m'he llençat a la piscina. El carbonet, el pastel, la sanguina, la creta, etc. són tècniques bàsiques que encara se'm resisteixen. La meva principal inspiració han estat els retrats fets amb aquesta tècnica que he vist aquesta última setmana al facebook i que pertanyen al pintor retratista Julio Puentes: http://www.juliopuentes.com/
Tot i així, fer detalls amb pastel i carbonet (també amb oli...), segueix essent un misteri per a mi...

Retrat de la meva mare de jove: pastels i llàpissos de color

dissabte, 15 de febrer del 2014

El queixal del seny

Fa una setmana em van treure un queixal del seny. Per intentar pal.liar el mal moment que vaig passar, vaig decidir posar-hi una mica d'humor i deixar constància del què en aquells moments se'm passava pel cap.

Retolador i llàpissos de colors

El meu queixal del seny: descansi en pau.

Arbre genealògic

He dissenyat un arbre genealògic tamany DINA3 per la meva família materna en forma de cep. En la versió que us mostro n'he tret les fotos i els noms dels familiars per protegir l'intimitat de cadascú.

Aquarel·la, tocs de llapis de colors, retolador
Detall







diumenge, 2 de febrer del 2014

Com un concurs de la tele

No acabo d'estar satisfeta amb la il.lustració que avui us presento. Bé, això és una cosa que em sol passar no tant sols quan faig algun dibuix sinó en la vida en general. Es podria dir que sóc una insatisfeta compulsiva.
Fer un dibuix és com participar a un d'aquells concursos de la tele on quan arriba el clímax del concurs, el presentador t'ofereix dues opcions: o bé plantar-te i quedar-te amb el que ja tens o bé seguir jugant per guanyar molt més i arriscar-te també a perdre-ho tot. Jo, en el cas del dibuix (mai en el cas de la vida) sempre decideixo arriscar-me i anar més enllà. Em miro el dibuix i dic: ara està bé, m'agrada. Però encara podria millorar-lo. Llavors, hi poso una ombra aquí, un degradat allà, una ratlla més enllà, etc., etc. fins que noto que m'he passat de la ratlla (mai més ben dit) i ja fa una estona que literalment l'estic cagant. Llavors és quan decideixo plegar veles, abans que el dany sigui irreparable.
De fet, com en un concurs, l'atzar hi té molt a veure. La gent es pensa que sé tots els passos que seguiré, i la veritat és que només em deixo guiar per l'intuició. Per això mai sé quan estarà acabat un dibuix, cosa que fa que la gent m'esperoni amb frases com "Què? Encara no està? Deixa'l així que ja m'agrada! No el toquis més!". Un dibuix està acabat quan la divina providència vol que ho estigui.

Aquest camí
ja no el recorre ningú
tret del crepuscle.

-Matsuo Basho-

Aquarel.la.